John Pizzarelli i Daniel Jobim, gent 'cool', gent 'boa'

Amb la despreocupació d’un actor de Hollywood, John Pizzarelli entra a l’escenari rient amb els seus músics d’una cosa que s’han dit entre bastidors. No sabem de què riu, però en lloc d’irrespectuós, el seu riure resulta reconfortant. No ens explica l’acudit, però segurament ningú se sent part de la broma privada. El guitarrista i cantant nord-americà John Pizzarelli és un as de la guitarra jazz, però també un mestre en l’art d’entretenir. Presenta els músics del trio, toquen la primera cançó. 'Baubles, bangles and beads', un estàndard a ritme de bossa nova. En un tres i no res dona a la sala Barts un aire de club sofisticat, mundà, però sense passar-se. Pizzarelli és 'cool', gent 'boa', que diuen al Brasil. Assegut al seu costat, amb un barret blanc, Daniel Jobim somriu i canta sense alçar la veu, com si estigués entre amics en un bar de matinada. Ell també és 'cool'.

    

Dijous, dins del Grec, Pizzarelli i Jobim es presentaven junts a Barcelona en un concert d’homenatge a l’àlbum que Frank Sinatra i Antônio Carlos Jobim van gravar 50 anys enrere. Els homenatges són lliures i tothom pot fer-ne, però en aquest cas ells dos tenen les millors credencials. Daniel Jobim és net de l’inventor de la bossa nova. El pare de Pizzarelli va tocar amb Sinatra als anys 60, i ell mateix va ser teloner d’'ol’ blue eyes' en una gira per Europa el 1993.

    

En una sala Barts mig plena, entre cançó i cançó, Pizzarelli va explicar la seva única trobada amb Sinatra –«tens mala cara, menja alguna cosa», va ser tot el que li va dir 'la Veu'– i va explicar anècdotes sobre la col·laboració entre el cantant de Nova Jersey i el cantautor brasiler. Daniel Jobim assentia i molt de tant en tant apuntava algun detall. Ho deuen haver fet mil vegades, però l’efecte era molt convincent: dos amics xerrant de les seves coses, 

només que les seves coses són anècdotes del cantant més famós del segle XX i de l’autor de 'Garota de Ipanema', 'Desafinad'o, 'Aguas de março'… Déu n’hi do.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

  

 El repertori era guanyador i hi van treure partit sense córrer riscos ni intentar inventar la roda. Estrofa, solo breu i concís de Pizzarelli, retorn a la lletra i final. Van cantar a l’uníson sense fer-se ombra l’un a l’altre, perquè cap dels dos té una veu portentosa. Pizzarelli canta senzill, sense intentar imitar Sinatra, i Jobim, per genètica o perquè va tenir el mestre a casa, recorda molt el seu avi. Van tocar algunes de les cançons incloses a l’àlbum de Jobim i Sinatra 1967, clàssics associats per sempre a una o a l’altra estrella i un 'Bésame mucho' que Pizzarelli va cantar en un espanyol una mica precari. Va ser l’única nota discordant en una nit en què tota la resta va fluir suau, confortable. Com l’escena de la pel·lícula en què els protagonistes es diverteixen i no hi ha res que pugui sortir malament. Gent 'cool', en el millor sentit.