'Demonios tus ojos', una perversió absorbent

En una època en què el cine espanyol tendeix a ser acomodatici i conservador, s’agraeix l’existència d’una pel·lícula com Demonios tus ojos, hereva de la perillositat del millor Bigas Luna. El director de Bilbao i Caniche segurament hauria firmat orgullós aquest drama eròtic sobre un director de cine, Oliver (Julio Perillán), que torna a casa des del seu exili a Los Angeles per intentar conquistar la seva jove germanastra Aurora (Ivana Baquero, la nena d’El laberinto del fauno, en un canvi de registre realista i sensual), després de creure reconèixer-la en un vídeo porno amateur caçat a la xarxa. Diumenge es va poder veure al Teatre del CCCB; avui es pot recuperar al cine Aribau Club 2 (18.00), sempre com a part del programa del D’A Film Festival.

El verdader director de Demonios tus ojos és el donostiarra Pedro Aguilera, que després de les reconegudes La influencia (2007) i Naufragio (2010) volia explicar una història amb «un desenvolupament més complex de personatges». Al centre trobem Oliver, un home «decidit a crear les seves pròpies normes i les seves pròpies lleis», en paraules d’Aguilera. Una pel·lícula que surt dels automatismes no podia tenir un protagonista automàtic: «Oliver no vol funcionar com un robot. El sistema, a través de contactes amb les religions, et diu quina moral subjau en totes les coses, quins són els tabús, quins els límits adequats… Ell no vol seguir aquesta línia».

Disposat a percebre els seus propis límits, instal·la una càmera de vídeo a l’habitació de la seva germanastra per observar la seva intimitat, però no es queda en el voyeurisme, sinó que passa a l’acció. «El que interessa a Oliver –diu Aguilera– és la dominació, la manipulació, jugar amb els límits de les persones. I s’adona que hi ha un nou èxtasi a jugar amb la teva pròpia família, la teva pròpia germana. El non plus ultra».

Malgrat la bona reputació crítica de les seves anteriors pel·lícules, Aguilera no ho va tenir fàcil per aixecar Demonios tus ojos. El procés va començar el 2010. Durant un parell d’anys, va treballar en un tractament amb Michel Gaztambide (Vacas, La caja 507), col·laboració interrompuda pels compromisos laborals del segon.

 Després va entrar en joc Juan Carlos Sampedro, amic íntim amb qui ja havia escrit un curt. «Amb ell –explica Aguilera– tot va adquirir un altre ritme. Va sorgir la idea que el protagonista fos director de cine, que fossin germans… Sampedro escriu novel·les i comptar amb ell va fer també que hi hagués una estructura dinàmica en què no deixessin de passar coses».

Notícies relacionades

Caroline Deruas, un univers propi

William Oldroyd: "Uso la pantalla com a llenç i escenari de teatre"

La història és absorbent, tot un exercici de suspens que manté inquiet l’espectador, alhora que fa que es plantegi preguntes serioses d’índole moral i psicològica. Però molta gent que podria haver posat diners no va semblar veure tot això: «La pel·lícula l’he produït jo mateix, pràcticament, encara que em va donar un cop de mà la companyia colombiana Ciudad Lunar. Ara mateix amb les coproduccions és més fàcil finançar. Fer-ho només amb diners espanyols és complicat. L’ICAA (Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals) no em va donar les ajudes i m’hi vaig presentar tres vegades, encara que vaig fer la tonteria de presentar un guió més fort del que vam acabar rodant. Les televisions no van voler saber res de mi…».

¿Perquè busquen únicament projectes que es puguin emetre sense cap problema en prime time? «No en tincni idea. La gent, en general, no vol produir bones pel·lícules, sinó les que ells volen veure o les que ells creuen que la gent vol veure».