William Oldroyd: "Uso la pantalla com a llenç i escenari de teatre"

El britànic William Oldroyd anava per al sacerdoci, però el va canviar per la direcció de teatre i, més endavant, pel cine. Lady Macbeth, el seu debut en el llargmetratge, va sacsejar els festivals de Toronto i Sant Sebastià (on va obtenir el premi FIPRESCI) i inaugura avui la cinquena edició del D’A, un dia abans que arribi a les sales comercials. 

–Vostè ha dirigit algun Macbeth

–Me la va ensenyar [la dramaturga] Alice Birch. La vaig llegir, em va encantar i li vaig demanar que fes un guió. El que m’agrada de Birch és la seva economia amb les paraules. El meu primer curtmetratge estava carregat de paraules. I el cine no es basa en la paraula. El cine es basa en l’emoció.

–Lady Macbeth

–Vaig anar a l’escola d’art abans d’estudiar direcció teatral. Solia pensar en termes de composició visual, però després em vaig dedicar 10 anys a fer teatre. Amb el cine puc fer les dues coses. Uso la pantalla com a llenç i com a escenari... d’una mica de teatre.

–¿Hi ha algun pintor que fos una influència? 

–Sobretot, el danès Vilhelm Hammershøi. Té molts quadros d’interiors amb dones sense cara, d’esquena, solitàries, mirant per finestres… Vaig pensar que la meva heroïna podia ser una d’elles. A més, Hammershøi va viure en l’època en què Leskov va escriure el seu llibre.

–¿Va revisar la primera adaptació al cine de la novel·la [dirigida per Andrzej Wajda el 1961]? 

–En realitat no vaig saber-ne res fins que havia acabat de rodar la meva. Però tinc moltes ganes de veure-la. La veritat és que no entenc per què no existeixen més pel·lícules basades en aquesta història.

–Per descomptat, l’heroïna és un personatge fascinant. 

–La pots veure com una víctima del patriarcat, és una dona forçada a una unió que no desitja, però també resulta ser una maníaca perillosa. La complexitat del personatge és el que em va arrossegar al projecte. Comença sent una víctima, però després es gira contra això. És una dona dinàmica, la classe de dona que no agradava als homes de l’època.

–¿Com reacciona el públic a les decisions de Katherine? 

–Hi ha reaccions de tota mena. Les opinions estan molt dividides. Cada resposta és legítima.

–La cinta deixa un rastre de torbació que costa treure’s de sobre. 

–M’encanten les pel·lícules que aconsegueixen això. Les que et porten a donar-hi voltes durant dies. Les que discuteixes amb els teus amics. Michael Haneke [autor de La pianista] és un director de cine que sempre m’ha inspirat. En les seves pel·lícules hi ha una certa provocació, però no és provocació buida, sinó fundada en un problema molt interessant.

–Florence Pugh estava excel·lent a The falling

–L’havia vist en aquest film que comenta i vaig pensar que seria ideal per al paper. Quan la vaig conèixer ho vaig tenir clar. Tenia l’edat del personatge i era igual de temperamental. A més, no jutja el personatge. Simplement, deixa que visqui. No volia ningú que jutgés el personatge.

–Per ser una primera pel·lícula, vostè mostra una gran seguretat. Sembla una obra de maduresa més que un primer intent. 

–Això també és responsabilitat de la directora de fotografia [Ari Wegner] i del muntador [Nick Emerson], gent que sap el que fa. El meu primer curt no funcionava. Era teatre filmat. Després vaig començar a experimentar més amb el llenguatge del cine i a fer-me preguntes. ¿Havia de posar la càmera aquí o allà? ¿Per què he decidit filmar això d’una manera i no d’una altra? Aquesta mena de preguntes.

Notícies relacionades

D'A Film Festival, a la recerca del millor cine contemporani

Vuit pistes per endinsar-se en el D'A

–És una pel·lícula d’època, però menys glamurosa que bruta. No sé si Cumbres borrascosas

–Absolutament. La pel·lícula d’Arnold és brutal. Mostra la realitat de l’època sense embuts. És, a més, molt orgànica i visceral. M’agraden aquestes qualitats.