D'A FILM FESTIVAL

D'A Film Festival, a la recerca del millor cine contemporani

El festival arrenca demà, dijous, una setena edició amb importants títols inèdits a les nostres sales

La venda d'entrades ha crescut un 20% respecte a la quantitat de l'any passat per aquestes mateixes dates

20th-century-women

20th-century-women

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si en el passat parlàvem de D’A, Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, a partir d’ara hem de començar a acostumar-nos a anomenar-lo D’A Film Festival. «No ocultem l’ADN de l’autoria –diu Carlos R. Ríos, el director–. Però tampoc volem que es converteixi en un hàndicap». 

Ríos fa un temps que busca la manera d’aconseguir que encara més públic vagi a les sessions d’un festival celebrat per crítics i cineastes, però que encara necessita un suport popular extra. Per a aquesta edició, que comença avui amb Lady Macbeth, de William Oldroyd, i dura fins al 7 de maig, una estratègia ha sigut assegurar-se pel·lícules protagonitzades per Annette Bening i la recentment oscaritzada Brie Larson: 20th century women, de Mike Mills, i Free fire, de Ben Wheatley, respectivament. Hi ha formes i formes de vendre’s. La del D’A és irreprotxable.

Perquè tenir aquestes pel·lícules no suposa cap contradicció. Tot i que més accessibles que moltes de les que es projecten, totes dues tenen la firma d’autors respectats (Wheatley, en particular, és un director de culte del qual ja es publiquen atractius estudis), i malgrat tot el seu bon pedigrí no tindran distribució a les nostres sales. La primera missió del D’A sempre ha sigut, com explica Ríos, «donar a l’espectador de Barcelona l’oportunitat de veure films que no podria veure passant per taquilla». 

    

Notícies relacionades

PICAR LA CURIOSITAT / Títols tristament descartats per les distribuïdores. Els últims treballs de grans veterans. Opere prime a defensar absolutament. Les accions mutants de l’altre cine espanyol. Aquestes i altres tipus d’aventures es reuneixen en un programa que hauria de picar la curiositat no només del cinèfil més foguejat, sinó també de qualsevol espectador cansat de saber, abans d’entrar, el que va a veure. Cada cop hi ha més curiosos: dels 10.617 espectadors del 2015 es va passar a 11.871 el 2016, i aquest any porten un 20% més d’entrades venudes respecte a l’any passat.

Per si feia falta un al·licient extra, Ríos assegura que aquest any als films hi ha «molt sexe». És una preocupació que emergeix entre els temes habituals d’una Europa erosionada: «Hi ha crisi sexual. Sexe pel sexe. Moltes mirades diferents. A vegades és explícit, com a Rester verticalO ornitólogoPeople that are not me… Però no són tres, són més, ¿eh?».