Ser cos de sobte

Aquest últim llibre de Marta Sanz s’inscriu en el gènere de les confessions o els testimonis, i qui conegui la seva obra podrà pensar que enllaça amb aquella Lección de anatomía fresca i desinhibida en què practicava una autòpsia en carn viva de si mateixa, sense deposar el sentit de l’humor ni perdonar-se les trampes que es coneix bé. Però aquesta Clavícula no és una obra tan articulada com aquella ni respon al propòsit d’autoretratar-se sense contemplacions (o amb una contemplació immisericordiosa). És la història d’un dolor inespecífic, des que sorgeix a bord d’un avió fins que a poc a poc es va retirant com si no hagués aparegut mai. I entre un moment i l’altre, una espiral d’angoixa, por i neurosi davant els símptomes alarmants del que, a la ment de la narradora, adquireix la sospita un mal amagat i letal.

Mentre continua amb la seva agenda d’escriptora viatgera (conferències, presentacions, taules rodones), i amb la seva quotidianitat conjugal i familiar, la malaltia imaginada (o imaginària) la segueix com una aranya gegant que ningú veu excepte ella i que no hi ha manera de foragitar. Metges, analítiques, espirometries, escàners, nous metges, sense que es defineixi un diagnòstic que acabi amb la incertesa. L’escriptora recorre a la teràpia més al seu abast: explicar el que li passa, registrar les percepcions del seu cos, registrar les variants del dolor i el seu seguici de punxades, pressions, ofecs, coïssors, consignar com el seu estat afecta el seu entorn, succionant com un tornado gairebé tot el que és a prop... 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

PERVERSITAT I EGOISME / Escriure sobre el que fa mal ja no és una frase enginyosa (com la que va deixar anar Sanz a un periodista), sinó l’exacta descripció del contingut d’aquesta crònica d’una pertorbació destinada a exorcitzar l’ansietat paorosa. Sanz s’ausculta obsessivament, sense serenitat però amb una notable habilitat per distanciar-se de si mateixa i observar-se des de fora amb un sentit autocrític en què hi caben la cruesa i la ironia. Des d’aquesta mirada externa, reconeix la seva perversitat i egoisme, la petita extorsió sentimental que exerceix al seu voltant.

Aquesta odissea somàtica i mental es narra en un text previsiblement fragmentari, ja que correspon als apunts quotidians en què l’escriptora fa el seguiment del seu estat. Són apunts del natural, en què penetra el soroll ambient i les menudeses del dia a dia d’una escriptora atribolada per la menopausa i unes molèsties sobtades que no concep cap altra escriptura autobiogràfica que la que prescindeix dels filtres del pudor i la metàfora. Pot resultar xocant el grau d’exposició de la intimitat mental i corporal, sentimental i econòmica, però aquest aparent exhibicionisme és també una reacció crítica contra la figura pública de l’intel·lectual, impol·luta, apol·línia, gairebé descorporeïtzada i arrencada de la seva condició de treballador remunerat. Així, Clavícula és a més una rectificació d’aquesta imatge: l’escriptor posseeix un cos subjecte com tots al seu deteriorament fisiològic, posseeix unes necessitats econòmiques que ha de subvenir a vegades multiplicant-se (passa al conte que s’incrusta al llibre i que s’ha publicat en altres llocs) i sap que l’horitzó de la seva jubilació és bastant incert (d’això va tractar Sanz a Farándula). Aquesta és la clau reivindicativa d’aquesta Clavícula.