David Pastor: "No em vull perdre res"

El trio Nu-Roots és el projecte més personal d’aquest trompetista que és a tot arreu. Divendres, al Jamboree el músic valencià presenta Motion, àlbum de jazz amb groove.

–Va venir a Barcelona a estudiar el 1995 i s’hi va quedar. ¿Com eren les coses llavors per a un músic de jazz?

–Es vivia millor. Tot just arribar vaig trobar feina tocant quatre nits a la setmana a la sala de ball Tango. Cobrava 40.000 pessetes a la setmana i en pagava 30.000 de lloguer mensual. Un músic de jazz que tocava en clubs i de tant en tant tenia un bolo una mica important podia mantenir una família. Però jo no volia ser músic de jazz. Jo volia fer entrar la trompeta on pogués.

–Ho ha aconseguit: música simfònica, big bands

–Jo vinc de poble, el meu primer contacte amb la música va ser en una banda. Tocàvem pasdobles. I tampoc hi he volgut renunciar. Soc com un viatjant, no em vull perdre res.

Es mou en molts fronts. ¿Nu-Roots és el seu autèntic jo?

–Si per alguna cosa se’m coneix és per la meva versatilitat i pel meu eclecticisme. Nu-Roots és una part de mi, potser la més personal.

–Trompeta, teclats i bateria. És un format poc comú.

–En el meu anterior projecte érem entre 10 i 30. Va anar molt bé, però si ho has d’organitzar tot... Necessitava una cosa més còmoda, preocupar-me de menys coses. I va sortir la idea de Nu-Roots, també per fer una cosa més experimental, provar noves textures. I ja hem fet el quart disc.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

–És el líder, però no és sempre el protagonista.

–La primera formació en què vaig tocar érem 90. No hi pintava res. Si als nou anys tenies esperances de ser algú, et baixaven els fums ràpid. Nu-Roots és molt democràtic.