Luis Landero: "A Espanya tot prescriu en molt poc temps"

Arriba a la seva novel·la, 'La vida negociable' (Tusquets), amb el pes del seu anterior i autobiogràfic llibre 'El balcón en invierno', un dels més ben rebuts en la seva trajectòria. És Luis Landero (Alburquerque, Badajoz, 1948), beneït des del minut zero per la seva primera novel·la, 'Juegos de la edad tardía', i un dels prosistes més clàssics de la llengua castellana (només ell és capaç d’utilitzar en ple segle XXI la paraula 'pelucando'; sí, com educant). A l’interior de les seves novel·les sol haver-hi un ressò antic, però en aquesta ocasió es diria que és Lázaro de Tormes el que sembla haver-se reencarnat en el seu protagonista, un verborreic perruquer decidit a explicar la seva no gaire edificant vida a cop de trapelleria.

Per una vegada en la seva literatura, el tema de la mare té més força. Però també aquí apareix un pare… 

Com sempre. Jo estic condemnat en els meus llibres amb l’assumpte del pare. Així que n’hi surt un, els meus lectors pensen en ell, que ha aparegut d’una forma o d’una altra en tantes novel·les. Aquest no té res a veure amb el meu perquè, a més, crec que ja he saldat comptes amb aquest dimoni literari.

Sol dir que la mort del seu pare el va fer escriptor.

D’alguna manera, sí. Em va fer home. Jo tenia 16 anys, em portava molt malament amb ell i l’havia decebut. Ell havia fet molt per mi i jo no li vaig correspondre. La seva mort em va convertir en un home de cop.

Per això gairebé tots els seus llibres són una espècie de carta al pare. 

Sí, tots els meus temes literaris, que no són gaires, dos o tres, neixen d’aquesta font. Jo ja era poeta en llavors, però el que va fer la pèrdua va ser definir el meu món, forjar-lo. Les meves novel·les sempre molen el mateix gra.

¿Què va ser primer en aquesta novel·la? ¿El seu protagonista? 

Sí, això i una imatge antiga que em rondava. Una mare porta un fill a una espècie de comerç, el deixa a cura d’algú i tot seguit desapareix. És una cosa breu i molt vaga, però també rica i prometedora. M’interessava continuar amb la idea que el nen està en possessió d’un secret. Que potser la seva mare té un amant.

Aquesta mentida és la que li fa descobrir al noi que la vida és una altra cosa molt més desagradable. 

Sí, és un tall en la seva vida, com em va passar a mi amb la mort del meu pare, sense anar més lluny. Això és el que tenia de prometedor aquesta història, un fet abrupte que t’obre els ulls a la vida.

¿Es podria dir que aquest llibre és una reescriptura d’'El lazarillo'? 

Doncs no se’m va passar pel cap quan l’escrivia.

Però el to col·loquial és totalment lazarillesc. A més, 'El lazarillo' es podria anomenar 'La vida negociable'. 

En aquest sentit, sí que admeto la picaresca.

A més, és la història de com es construeix un corrupte, pura picaresca. Una cosa que, per desgràcia, ens mostra cada dia la nostra política. 

Això ha passat sempre. Ara ho veiem amb llums especialment brillants perquè és l’època que ens ha tocat viure i perquè en part l’imperi dels diners fa que aquest 'cambalache' es vegi amb més claredat. Tots negociem amb les nostres consciències, negociem amb Déu. És un dels grans temes de Woody Allen. A 'Delictes i faltes' o 'Match Point', per exemple. Algú mata algú perquè fa perillar la seva vida i, al principi, fa molt mal, però passa el temps i la culpa va fent menys mal. Penso en Mariano Rajoy quan li van preguntar pel Iak-42 i va dir que això va passar fa moltíssim temps. El mateix Allen formulava que comèdia és igual a tragèdia més temps. Lamentablement, a Espanya, tot prescriu en molt poc temps. 

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

Per sort a vostè el temps només li ha depurat l'estil. Va deixar enrere el barroc. Doncs no ho sé. Això ens passa als escriptors. No vull posar-me solemne però ens anem fent més essencials. Busquem més exactitud. Negociem amb els adjectius i amb la retòrica. Jo segueixo enamorat del llenguatge però busco més la paraula justa.

Buscant la veritat de la paraula parlada. És que l'oralitat és el meu gran mestre. Aquí hi ha el geni de l'idioma. No en el d'ara, el del llenguatge estàndard dels locutors de televisió o de ràdio, correcte però sense ànima. Però te'n vas a Llatinoamèrica o a alguns pobles d'Espanya i encara et trobes gent que segueix tenint el rum-rum dels seus grans del que devia ser el llenguatge oral en els temps de Cervantes o de l'autor de 'El Lazarillo'. Jo em vaig impregnar d'això en la infància camperola amb els meus pares i avis que no havien llegit mai un llibre, però havien escoltat molt i tenien un llenguatge amb una propietat i una potència expressiva extraordinàries.