Chambao, lleugeresa al Palau

La figura de Lamari, portadora d’essències curatives, associada a la supervivència i a les bones vibracions, desperta simpaties que van molt més enllà del fet musical i de les circums­tancials evolucions estilístiques de Chambao. En el seu últim disc, Nuevo ciclo, el flamenquito s’encreua amb reflexos de rock andalús clàssic, però la seva essència és la retòrica poètica amb vista a la llibertat, la llum i la puresa d’esperit.

    Així, entre la metàfora pretensiosa i el llibre d’autoajuda, el grup malagueny va desenvolupar divendres al Palau de la Música (Festival del Mil·lenni) un discurs d’arrel mestissa i extrema lleugeresa, més enllà de la seva elaborada manufactura, al voltant d’idees de renovació, depuració i diàleg obert amb el destí. Cançons noves com Dentro de mi pe­cho, En la raíz i Desde el origen van apel·lar a «l’autenticitat de l’ésser humà» i ens van advertir que «en la llavor comença la vida». Pensaments, sens dubte, d’alta volada que el grup va recolzar amb teixits de cançó aflamencada, rumba-fusió amb centellejos progressius i tènues acostaments a Jamaica.

CONVIDATS AMB RISC

Chambao ha anat ampliant els seus contorns des dels dies de l’autodenominat flamenc-chill, integrant ara dos músics de vent (flauta travessera amb reflexos de fusió setantera) i jugant amb les influències transatlàntiques: la més notòria, i refrescant, va venir amb el rescat de Roé por la escalera, il·luminada pel tres cubà d’Oliver Sierra. Lamari va transmetre una imatge de dona forta, però el seu registre vocal és lineal, sense fons ni relleus, i això va quedar en evidència quan a Pokito a poko va entrar en escena Maribel Martín, La Canija, cantant de D’Callaos, que la va eclipsar del tot.

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

    Hi va haver altres convidats: el cantautor argentí Agustín Balda a Mandolín (peça que ha gravat amb Chambao en el seu disc Tigres) i el venerable Carles Benavent, que va aportar el seu baix elèctric a Los sue­ños. I tancant el cos central del concert, dos clàssics del club mestís, Amparo Sánchez (ex-Amparanoia) i Dani Macaco, sumant les seves veus i el seu natural ímpetu escènic a Papeles mojados, una cançó sobre els refugiats escrita fa una dècada.

    El bis va portar un Chambao semiacústic, amb caixó i els músics asseguts formant una mitja lluna. Al grup li van grans les seves aspiracions flamenques, i la seva insípida versió de Volando voy, de Kiko Veneno, no va anar enlloc. Dilatant la sessió fins a les dues hores i mitja, van deixar anar l’èxit Ahí estás tú sense l’electrònica de la gravació original i traient partit de la seva lluminositat funky. Aquí, en la seva versió més lleugera i aromàtica, és on Chambao pot donar el seu perfil més ajustat.