Jonathan Coe: "Avui dia, la realitat fa molt difícil la sàtira"

'Mind the gap'. Compte amb l’espai buit. L’avís que sona insistentment per megafonia al metro de Londres per advertir de l’existència d’un espai entre l’andana i els vagons podria servir perfectament com a lema publicitari de l’última novel·la de l’escriptor anglès Jonathan Coe (Birmingham, 1961), El número 11 (Anagrama). Un estimulant còctel de gèneres (de la sàtira ferotge al terror gòtic, passant pel relat detectivesc i les aventures juvenils d’Enid Blyton) consagrat a alertar de les terribles conseqüències de la bretxa (el gap) oberta en la societat britànica en aquests anys de crisi econòmica i plans d’austeritat. El llibre reprèn el fil d’una de les novel·les més celebrades de l’autor, ¡Menudo reparto! (1994), la particular revenja de Coe amb les polítiques de Margaret Thatcher.

–Un dels personatges d’El número 11 reflexiona en un passatge sobre «les seqüeles que en realitat no són seqüeles» i que amb prou feines tenen una relació «obliqua i relliscosa» amb l’original. La definició és perfectament aplicable a la novel·la mateixa. ¿Què l’ha fet tornar als personatges i a l’univers narratiu de ¡Menudo reparto! al cap de 20 anys?

–Volia escriure un llibre sobre els anys de David Cameron, una etapa que a parer meu va suposar el final i la conseqüència lògica de l’era Thatcher, que és al seu torn el tema de ¡Menudo reparto! Per això em va semblar adequat establir una connexió entre tots dos llibres, però deixant clar que són dues novel·les de naturalesa molt diferent.

–¡Menudo reparto! prenia el seu títol original (What a Carve Up!) d’una antiga pel·lícula anglesa de sèrie B que barrejava elements de terror i comèdia. I a El número 11 abunden les referències a altres pel·lícules semblants. ¿L’horror i la farsa són els gèneres que defineixen l’evolució política de les últimes dècades?

–[Riu] És veritat que al meu cap existeix una connexió entre aquesta barreja de terror i comèdia i la realitat política, tot i que no sé si soc gaire capaç de racionalitzar-ho. En el seu moment vaig pensar que un pastitx de gèneres com aquest s’ajustava bé al propòsit de retratar l’era Thatcher i, com que ara es tractava de parlar del final d’aquella època, semblava una bona idea fer una cosa semblant.

–La novel·la arrenca amb la misteriosa mort de David Kelly [científic britànic i inspector d’armes de les Nacions Unides a l’Iraq] el 2003. ¿Per què va decidir convertir aquell succés en desencadenant de la trama?

–Crec que és un episodi que representa el terrible trencament que s’ha produït en la confiança de la gent amb el Govern. A partir d’aleshores, el saludable escepticisme de la gent es va convertir en una altra cosa, en malestar i cinisme. I quan el 2008 va arribar la crisi i es va veure que els responsables de la baixada econòmica no eren els que en pagaven el preu, la bretxa es va fer encara més gran. Ara vivim les conseqüències de tot plegat, amb la gent optant per l’antipolítica. Només un país en què la gent està profundament enfadada amb els polítics professionals pot triar algú com Donald Trump.

–La novel·la té una qualitat profètica. Està escrita abans del brexit però el panorama que retrata suggereix que la victòria del sí era una conclusió pràcticament inevitable. 

–Soc terrible fent prediccions, però el brexit no em va sorprendre del tot. Em vaig passar el temps advertint la gent que la cosa estaria molt ajustada. I tot i així, en el fons, no creia que passés perquè em semblava obvi que era estúpid. Una forma d’autolesió nacional. Potser vaig subestimar el grau de desesperació de molts britànics. És fins a cert punt lògic que en situacions desesperades s’opti per mesures desesperades.

–El tema central del llibre és aquesta profunda divisió entre rics i pobres  que la crisi i els plans d’austeritat han agreujat de manera dramàtica. ¿Quina responsabilitat han tingut els governs en aquesta deriva?

–Penso que per al Govern de David Cameron els plans d’austeritat constituïen un programa ideològic en tota regla. Tenien el propòsit de pervertir l’Estat del benestar i establir una divisió entre els pobres que mereixien ser atesos i els que no ho mereixien. La crisi era una excusa perfecta per fer-ho. Per aquesta raó, el lema de George Osborne [ministre d’Hisenda de Cameron] dient que «estem tots junts en això» em resultava tan cínic i vaig voler convertir-lo en un element nuclear de la novel·la. El que ha passat en els últims anys demostra que no estem tots junts. Ni de bon tros.

–En un passatge del llibre, apunta a la sèrie Downton Abbey com a model de ficció televisiva representativa de l’era Cameron.

-Downton Abbey és un exemple de sèrie britànica d’excel·lent factura, però em resultava revelador que en un moment en què el Govern estava portant a terme un atac ideològic contra els sectors més vulnerables de la societat, cada diumenge a la nit els teleespectadors busquessin refugi en aquella visió idealitzada de la Gran Bretanya d’entreguerres en la qual la gent sap quin és el seu lloc i no hi ha conflictes entre la classe dominant i la classe servent.

–Tot i així, qualsevol sèrie de ficció sembla preferible a aquell cruel reality show que vostè retrata al seu llibre.

–La telerealitat és la forma de televisió més deshonesta que existeix. Ja des del nom se’ns presenta com una cosa real, quan és un producte tan editat, modelat i manipulat com una sèrie de ficció.

–¿No han quedat obsolets els reality shows davant campanyes com la del brexit o la de Trump, que proposen noves maneres de servir una versió editada de la veritat?

–El problema d’escriure ficcions sobre assumptes contemporanis és que tot canvia molt ràpid. Suposo que les notícies falses són la conclusió lògica de la telerealitat, però jo no ho vaig veure venir. En el meu pròxim llibre hauré d’anar una mica més enllà de les meves pròpies intuïcions.

–En aquest nou llibre, ¿reincidirà en el registre satíric?

–Avui dia, la realitat fa molt difícil la sàtira. Haurem de redefinir el gènere. Llegeixo els tuits de Donald Trump i començo a pensar que són una forma de sàtira. És gairebé impossible distingir el seu compte oficial dels comptes paròdics.

–En un capítol central de la novel·la es descriu la defensa de l’Estat del benestar com una forma de nostàlgia improductiva. ¿Aquest és el seu punt de vista?

–Per descomptat soc partidari dels serveis públics, però temo que hem caigut en un discurs que pot identificar-se fàcilment amb la simple enyorança d’un passat idealitzat. Amb l’elecció de Jeremy Corbyn com a líder, el partit laborista corre el risc d’aferrar-se a uns principis i unes formes pròpies dels anys 70 i principis dels 80 que, temo, no s’ajusten al moment actual.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–Un element recurrent en la novel·la és l’omnipresència del número 11. Fins i tot un dels personatges mor a Leipzig, que en la classificació de les ciutats més poblades d’Alemanya ocupa el lloc número 11. Això ja és portar les coses una mica massa lluny, ¿no?

–¡No ho sabia! [Riu] Però és una magnífica casualitat, ¿no li sembla?