Quique González, vides creuades al Palau

El pas del temps no sembla estar fent de Quique González un artista més egocèntric, sinó que el veiem més aviat compartint emocions amb els músics que l’envolten, a qui ha posat nom, Los Detectives, i s’acull així a la figura del cantautor anglosaxó amb banda al darrere. O al costat. Així el vam veure aquest dimecres al Palau, en un concert de reafirmació del seu imaginari sensible a través de l’etern capital sonor d’arrel americana.

Cançons amb tendència al mig temps, inflamant el pati de butaques suaument, a partir de la seva matisada última obra, Me mata si me necesitas, que va sonar de dalt a baix. Recorrent per començar la primera meitat del disc. Guitarres acústiques i elèctriques, un orgue càlid, la mandolina i el violí d’Edu Ortega i la veu còmplice de Carolina de Juan, «la gran Nina», que es va avançar al capdavant per donar la rèplica a González a Charo. Un disseny sonor emparentat amb el d’un John Mellencamp, amb regust i maneres clàssiques: el trobador va presentar Cerdeña com «la cançó que tanca la cara B del disc», en un acostament a aquells elapés que ara tornen a cotitzar com a regal de Nadal.

Escenari amb motius urbans, decorat amb fanals, i amb un cartell de l’Asturiana de zinc, apel·lant a l’èpica obrera. Incursions en altres temaris: La farola, aquell Te lo dije amb teixits country i un De haberlo sabido cantat sencer per Nina amb la seva veu segura però vulnerable, tèrbola i dolça. Tres cançons que no van sonar en el seu recital de l’abril passat a l’Apolo. Ella tampoc va cantar llavors Volver, peça del seu grup, Morgan, que va defensar aquí asseguda al teclat. González va advertir a la sala de risc de crisi cardíaca: «Els desfibril·ladors són a la sortida».

BISOS AMB SORPRESES

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

No hi va haver mals majors i Ahora piensas rápido va reprendre el guió del nou material rumb a Orquídeas («una de les meves favorites del disc») per alçar després el to en el rock’n’roll de Relámpago i buscar el recolliment en la bluesy No es lo que habíamos hablado. I en aquella tènue i confessional La casa de mis padres, de narrativa pròxima a Bruce Springsteen.

En els bisos hi va haver algunes sorpreses: un record per a Enrique Urquijo amb Aunque tú no lo sepas, cançó que li va compondre als anys 90. «No hi ha dia que no em recordi d’ell», va confessar. Els productors Ricky Falkner i Santos, afegint-se a Clase media, i rematant la nit amb els clàssics, des de Kamikazes enamorados fins a Vidas cruzadas, reflexos d’un Quique González d’altres temps, de quan potser pensava bastant més en si mateix.