Barbara Lennie: "Ja no hi ha un model clar de dona, per sort'

L’aclaparadora personalitat de Bárbara Lennie (Madrid, 1984) impregna tots els papers en què se submergeix. Després de la seva enigmàtica i torturada interpretació a 'Magical girl', la pel·lícula de Carlos Vermut amb què va guanyar el Goya a millor actriu protagonista l’any passat, ara canvia de registre i ens mostra el seu costat més tangible i pròxim a 'María y los demás', en la qual encarna una dona del seu temps que s’ha d’enfrontar a les pressions que imposa la societat una vegada que s’ha arribat a la trentena. La cinta va arribar als cines divendres.

    

–¿Quins aspectes li van interessar més a l’hora d’abordar el seu personatge a 'María y los otros'?

–La forma en què Nely Reguera, la directora, retratava la crisi personal en què es troba immersa aquesta dona. Em recordava tot un seguit de coses que jo havia viscut i que veia en el meu cercle pròxim i que tenen a veure amb una mena de desconcert general que es pot palpar al nostre voltant.

–¿Es tracta llavors d’una pel·lícula generacional?

–Mai es va parlar d’això. Potser són lectures que es fan amb posterioritat. Suposo que hi ha pel·lícules que tenen la capacitat de captar un determinat estat dins un temps concret. Sí que és cert que connecta amb una sensació que percebo en la meva generació, en el sentit que anem a deshora, que ens està costant créixer i madurar, potser perquè hem viscut en un estat de benestar fins no fa gaire i ara ens sentim desprotegits. El nostre present no és com pensàvem que seria i anem bastant perduts.

–La pel·lícula aborda una sèrie de pressions a les quals sembla que estiguem sotmeses les dones a una determinada edat. 

–Suposadament no estem responent al model canònic que dicta la societat: tenir parella, fills, i aconseguir una estabilitat econòmica i professional. Tot això s’ha ensorrat, però al mateix temps sembla que si no es té, no es pot arribar a ser feliç. L’única manera de canviar és a través de la llibertat individual a l’hora de triar el que un vol en la vida. Ja no hi ha un model tan clar de dona, per sort.

    

–Estem acostumats a veure-la en papers de dones fortes, no obstant, María és insegura i molt fràgil. 

–Això m’encanta. Perquè és la manera que tenim d’empatitzar-hi. Darrere de tota aquella armadura que s’ha construït, és una persona hipersensible. El més interessant és que malgrat els seus petits drames interns, la pel·lícula aborda el seu estat a través d’un matís còmic que en el fons serveix per treure ferro a l’assumpte.

     –És la primera vegada que treballa a les ordres d’una dona. ¿Ha notat alguna diferència a l’hora d’acostar-se a la sensibilitat femenina?

–És una pel·lícula escrita, dirigida, produïda i interpretada per dones. Hi ha moltes feminitats juntes, molt diferents, perquè totes som diferents i això hi és a la pel·lícula. Els vincles creatius que s’estableixen s’assemblen a l’enamorament perquè estàs compartint una cosa molt personal, perquè com a artista t’estàs entregant a un director. I quan la que està al capdavant és una dona, hi ha una entesa, una mirada, que per a mi ha sigut molt important. Però s’ha de superar l’etapa que treballar amb una directora sigui res sorprenent, cal normalitzar aquesta qüestió d’una vegada per sempre.

–Aquest any ha sigut especialment escàs pel que fa a papers femenins predominants. ¿Li costa gaire trobar personatges amb vigor com el de María? 

–Sí, és cert. Aquest any han dominat els repartiments masculins. Agustín Díaz Yanes, amb qui he treballat a 'Oro' em deia que no estem sent capaços d’escriure a l’altura de les actrius d’aquest país. Resulta molt difícil trobar personatges femenins potents. Jo he tingut sort, tinc un parell de projectes, un amb Jaime Rosales i un altre amb Ramón Salazar (produït per Zeta Cinema) que aposten per la dona. Però convindria animar el món creatiu a fer passos perquè això canviï, perquè està una mica desigual el panorama, per dir-ho suaument.

Notícies relacionades

Lia Kali, una carrera en alça

Un ‘mapa del temps’ de la contaminació de l’aire a Barcelona

–La seva carrera s’ha caracteritzat per apostar per talents joves. ¿Què li aporta aquella mirada nova que tenen? 

–És un privilegi poder acompanyar un cineasta que tot just comença, que és el que m’ha passat amb Nely Reguera o Carlos Vermut. Es tracta de gent que té molta passió per la pel·lícula que està fent, i estàs d’alguna manera acompanyant-los en el seu somni. Però també resulta molt estimulant de cop i volta canviar i estar en mans d’algú que ja fa 40 anys que està en la professió. De vegades la diferència no és tan gran, perquè la gent que fa cine, en general, té alguna cosa que transcendeix l’edat.