Ken Loach: «El món arribarà al caos en dues o tres generacions»

Ken Loach té 80 anys; en fa 50 que observa amb compassió les lluites que la classe obrera es veu obligada a entaular per contrarestar els abusos del sistema del seu país; i en fa dos, després de completar Jimmy's Hall (2014), va decidir que es retirava. Però poc després el guionista Paul Laverty li va ensenyar el guió de Yo, Daniel Blake, i el més important dels cineastes britànics actuals no va poder resistir-se a tornar-se a posar darrere de la càmera. L'èxit recollit des d'aleshores -fa uns mesos va guanyar la Palma d'Or del Festival de Cannes per segona vegada en la seva carrera- demostra que va fer el que era correcte.

-Fa mig segle que lluita per la justícia social amb les seves pel·lícules. ¿Diria que per a vostè és una forma de fer política?

-Tot el cine és polític. Fins i tot les pel·lícules de superherois són increïblement polítiques: defensen la idea dels Estats Units com una nació heroica, i defensen la jerarquia social dominant. Dit això, jo no faig política, només explico històries que reflecteixen la societat que m'envolta.

-¿Com explicaria l'evolució que ha experimentat la societat des que va començar a explicar-les?

-En poques paraules, després del 1945 a gairebé tot Europa es va estendre un sentit de deure social i solidaritat. El meu país en concret havia sigut devastat per les bombes, i la gent entenia que la unitat era vital per combatre el feixisme. Però el 1980 va arribar Margaret Thatcher i va dir que un s'havia de cuidar de si mateix i ignorar el veí; que la competició és més important que la col·laboració. I va destruir l'Estat del benestar, ja que va forçar milions de ciutadans a viure en la pobresa. I des d'aleshores la idea del bé comú s'ha anat destruint gradualment.

-Molta gent, en tot cas, té un sentit del deure social.

SEnDLa gent sí, però els polítics no. El que reflecteixo a Yo, Daniel Blake és una cosa que està passant a tot Europa. La Gran Bretanya és el país que aplica els preceptes del neoliberalisme de manera més agressiva, des que Thatcher va posar en marxa la privatització de la indústria i els serveis públics; però avui en dia és la Unió Europea en el seu conjunt qui està impulsant resolucions que afavoreixen les grans corporacions.

-Tal com la retrata 'Yo, Daniel Blake', és com si la Seguretat Social britànica intentés impedir que els ciutadans es beneficiïn de les prestacions socials.

-Pensi que el sistema del benestar al meu país va sorgir en un moment en què el capitalisme anava vent en popa. Hi havia molta feina de reconstrucció a fer i, per tant, feina per a tothom. Però amb el temps va créixer la desocupació, i la mà d'obra es va anar abaratint, perquè si tu no acceptaves una feina l'acceptaria el teu veí. La bretxa entre el sistema i l'individu s'ha anat obrint cada vegada més. I sí, el procediment de sol·licitud de prestacions socials està tan burocratitzat que la gent que hi recorre queda atrapada en el tema dels papers i acaba tirant la tovallola.

-¿És una estratègia administrativa per estalviar diners?

-Sí, però també és una qüestió ideològica. Perquè el projecte neoliberal avanci, perquè les grans corporacions segueixin guanyant poder econòmic i polític, els treballadors han de ser fràgils i així acceptaran sous baixos i feines escombraries. I perquè el treballador segueixi sent fràgil se li ha de fer creure que la culpa del que li passa és seva. Les penúries de la gent són utilitzades com a arma coercitiva.

-Durant la preparació de 'Yo, Daniel Blake' devia ser testimoni de moltes d'aquestes penúries.

-De moltíssimes. Verdaderes històries de terror. Gent discapacitada que ha perdut les seves prestacions, gent malalta obligada a buscar feina, bancs d'aliments que no donen l'abast. Amb Paul [Laverty, guionista habitual de Loach] vam anar a Nuneaton, la meva ciutat natal, i allà vam conèixer un noi que feia feines menors per sobreviure. Vivia en una petita habitació, finançat per una organització benèfica. El seu únic mobiliari era un matalàs a terra i una vella nevera. Quan la vam obrir, vam veure que estava buida. El noi feia quatre dies que no menjava. Tenia 19 anys, podria haver sigut el meu propi fill. Però d'aquesta gent els mitjans no en parlen.

-¿Què sent generalment al veure els noticiaris?

SEnDA la meva edat he d'anar amb compte per no perdre els nervis. Però és una bogeria. Una mare roba menjar en un supermercat i va a la presó, i en canvi tots aquells senyors d'americana i corbata roben milions i en surten impunes. I els mitjans culpen els immigrants de tot. Em temo que, en dues o tres generacions, el món arribarà al col·lapse.

-¿Creu en les solucions polítiques? ¿Creu que una esquerra forta podria canviar les coses?

-¿Quina esquerra? Perquè els socialdemòcrates no són d'esquerres. Per a ells la primera prioritat és que els patrons obtinguin beneficis. Tant Tony Blair ahir com François Hollande avui gallegen dient que són d'esquerres però s'obliden de lluitar per millorar les condicions de la gent, per uns impostos tan baixos com sigui possible, i en canvi només estimulen la desocupació massiva, la pobresa, una indignant desigualtat i la destrucció del medi ambient. La verdadera esquerra s'ha de centrar en la defensa dels treballadors, a ajudar que tots tinguem una vida decent; que tinguem accés a la vivenda, la sanitat, l'educació i la tecnologia; que puguem contribuir activament a la societat.

-¿Què opina de partits com Podem a Espanya?

-Els segueixo amb interès. Durant un temps, fins no fa gaire, vaig sentir que podien contribuir a atacar el lideratge d'Angela Merkel i François Hollande. Però s'han trobat amb massa obstacles, entre ells la tendència natural de l'esquerra al conflicte intern. És el mateix que passa ara en el si dels laboristes britànics. Jeremy Corbyn sens dubte té potencial, però se l'està sabotejant des de dins del partit.

-Parlant de la Gran Bretanya, ¿què n'espera de la nova primera ministra?

-Res de res. Theresa May sempre ha estat del costat del capital i així seguirà. És David Cameron amb faldilla i talons.

-¿Creu que el 'brexit' és el principi del final per a Europa?

-Espero que no. Ara bé, jo sóc partidari d'Europa, però d'una Europa diferent de l'actual, una en què el poder recaigui en els governs i en la gent, i no en les multinacionals.

-Senyor Loach, gràcies a 'Yo, Daniel Blake' va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes fa uns mesos. És un dels cineastes amb més prestigi internacional del món. ¿Com el tracten al seu país?

-Em sento respectat, però a vegades la premsa pot arribar a ser molt hostil amb mi. Quan vaig dirigir El viento que agita la cebada molts crítics la van odiar. Un d'ells fins i tot em va comparar amb Leni Riefenstahl, la propagandista nazi. I vaig llegir una crítica de Yo, Daniel Blake en què al final diu: «Aquesta pel·lícula s'hauria de mostrar diversos cops als immigrants abans que decideixin venir al nostre país». En altres paraules: no us volem. És terrible.

-¿'Yo, Daniel Blake' serà la seva última pel·lícula?

SEnDNo m'atreveixo a contestar perquè em podria tornar a contradir. La meva anterior pel·lícula, Jimmy's Hall, va tenir un rodatge dificilíssim i em va deixar exhaust. A l'acabar-la, no em vaig veure amb forces de seguir. Però quan un és a casa i pensa en els rodatges, només se'n recorda de la part bona. Així que quan Paul [Laverty] em va parlar d'aquest guió no ho vaig dubtar gens. No sé si em queda energia per a molt més, però alguna cosa fa que em torni a posar cada vegada darrere la càmera.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

-¿Creu que el seu cine pot canviar alguna cosa?

-No ho sé. Sóc molt conscient que la meva capacitat és limitada. Només sóc una petita veu enmig d'un cor enorme. En tot cas sento que hi ha històries que val la pena ser explicades, històries que em fan enfurir. Sóc optimista respecte a la capacitat de la gent per lluitar, però per una altra banda hi ha moltes coses per fer i poca gent per fer-les: s'han d'establir controls democràtics, començar a produir d'acord amb la necessitat i no el benefici, proporcionar a tothom una vida digna i segura, i escapar de la tirania de les grans corporacions. És clar que jo no estaré aquí per veure aquests canvis, això correspondrà a les noves generacions. Però si les meves pel·lícules aconsegueixen ajudar la gent a articular la seva ràbia, a focalitzar el seu descontentament, em dono per satisfet.