Em dic Federico

Em dic Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca. Vaig néixer a Fuentevaqueros, Granada, el 5 de juny de 1898. Per la meva manera de parlar i de moure’m, els nens de l’Academia Alemán em deien Federica. Més tard, Rafael Alberti va dir de mi que era una nena que recollia olives i li havia ensenyat molta botànica. Als 16 anys em vaig matricular a la Universitat de Granada per estudiar Filosofia i Lletres i Dret. La primavera de 1919 em vaig traslladar a Madrid, on a la Residència d’Estudiants vaig conèixer alguns dels que serien els meus grans amics, i Salvador Dalí, el meu primer gran amor. Després vaig estimar o vaig desitjar –sempre segons els meus biògrafs– Emilio Aladrén, Eduardo Rodríguez Valdivieso, Rafael Rodríguez Rapún, Juan Ramírez de Lucas... Jo no volia ser marieta.

El maig de 1921, a Granada, vaig tenir l’honor de conèixer el mestre Manuel de Falla. Una frase seva, «anar de l’àmbit local a l’universal», va presidir la resta dels meus dies. Amb ell i amb Don Ignacio Zuloaga vam organitzar l’estiu del 22, al Pati dels Aljubs de l’Alhambra, el Primer Concurs de Cante Jondo, per dignificar el gran art que fins llavors només era considerat un udol de gitanos.

MARCAT PER DALÍ / El febrer de 1923, vaig obtenir el títol de Dret. Em va examinar el meu bon amic Fernando de los Ríos. «¿Què és l’Estat, Federico?», em va preguntar. Li vaig respondre: «L’Estat és una aranya». ¡Aprovat! Dos anys més tard, convidat pels Dalí, viatjo a Cadaqués, per passar la Setmana Santa amb ells. Aquells dies compartits amb Salvador, la seva dolcíssima germana Anna Maria i els seus pares van marcar profundament la meva vida. Dalí va marxar a París, amb Luis Buñuel. La meva obra literària i sentimental s’ensorraven. Ningú s’interessava per Mariana Pineda, fins que el març del 27 l’hi vaig llegir a la gran actriu Margarida Xirgu, que la va estrenar amb gran èxit el dia de Sant Joan de 1927 al Teatre Goya de Barcelona.

El desembre d’aquell mateix any, ens vam reunir a Sevilla diversos poetes (grup que més tard es va anomenar Generació del 27) per commemorar els 300 anys de la mort de Luis de Góngora. Miguel Hernández, amb qui mai ens vam entendre, no era entre nosaltres.

L’any següent vaig publicar Romancero gitano. Dalí em va escriure: «Federico, tu ets un geni i el que es porta ara és la poesia surrealista. Així que no perdis el teu talent amb pintoresquismes». Buñuel i ell van rodar i van estrenar a París una pel·lícula que es dir Un perro andaluz, una merdeta així de petitona. I el gos andalús era jo.

Durant aquells anys, vaig viure una de les crisis més profundes de la meva vida al separar-me d’Emilio, amb qui mantenia una intensa relació afectiva: vaig descobrir què és patir per la bellesa masculina. A causa de la forta depressió en què vaig caure després de la nostra ruptura, vaig viatjar a Amèrica del Nord, on vaig escriure Poeta en Nueva York. Allà vaig descobrir la injustícia, l’alienació, la deshumanització; allà també vaig comprendre que uns quants banquers sense escrúpols eren els amos del món.

CAÇANT COCODRILS / Al cap d’un any, vaig deixar Manhattan per mudar-me a l’Havana, on vaig fer conferències, recitals i vaig treballar en nous projectes escènics com El público i Así que pasen cinco años, el meu teatre «impossible». Me’n vaig anar al llit amb diversos nois joves i guapos, gallejava pel Malecón i vaig ser convidat a una cacera de cocodrils.

Vaig tornar a Espanya el 1930, poc abans d’instaurar-se la Segona República. El meu amic i flamant ministre d’Instrucció Pública, Fernando de los Ríos, ens va concedir una subvenció per fundar i mantenir La Barraca, un grup de teatre universitari amb el qual vam representar els grans autors del Segle d’Or per ciutats i pobles de tot Espanya. Els homes de la companyia portàvem una granota blava de feina, i les dones, un vestit també blau amb coll blanc. En una ocasió en què vam coincidir amb José Antonio Primo de Rivera, em va dir, somrient: «¿No creus que els teus mamelucs blaus i les nostres camises blaves podrien forjar, junts, una Espanya millor?». Pocs amics sabien que molts divendres sopàvem amb José Antonio; solíem sortir junts en un taxi amb les cortinetes abaixades, perquè ni a ell li convenia que el veiessin amb mi ni a mi em convenia que em veiessin amb ell.

L’11 d’agost de 1934, a les cinc en punt de la tarda, va morir a la plaça de Manzanares (Ciudad Real) el meu estimadíssim amic Agustín Sánchez Mejías, torero i escriptor. El Nadal de 1935, la companyia de la Xirgu va oferir, al Principal Palace de Barcelona, una funció de Doña Rosita la soltera per a les floristes de la Rambla. Allà tornava a ser-hi Salvador Dalí, amb qui feia set anys que no ens vèiem. Pocs mesos més tard, en un sopar d’intel·lectuals, vaig llegir un manifest en suport del Front Popular que va aparèixer publicat l’endemà amb 300 firmes. Alberti em va atribuir l’autoria d’uns poemes seus molt combatius que va llegir per Radio Madrid. ¿Per què?

El 3 de juliol del 36, una unitat de la Guàrdia d’Assalt va acabar amb la vida del diputat de la CEDA José Calvo Sotelo, en represàlia per l’assassinat, hores abans, del tinent José Cas-tillo. S’intuïa una sublevació militar. Vaig empaquetar quatre coses, vaig demanar prestades 200 pessetes i vaig muntar en un tren de nit a l’estació de Mediodía per anar a la Huerta de San Vicente, on la meva família passava l’estiu. El 18 de juliol, dia de l’Aixecament i de Sant Frederic, patró del meu pare i meu, a casa no hi va haver invitats, ni dolços, ni licors.

A CASA DELS ROSALES / El 6 d’agost, un esquadró falangista es va personar a la Huerta de San Vicente; buscaven una inexistent ràdio clandestina amb la qual, van dir, jo em comunicava amb els russos. ¡Quina bestiesa! Tres dies més tard, una dotzena d’homes armats, entre els quals figuraven els meus cosins Miguel i Horacio Roldán, em van agredir i em van tirar escales avall, insultant-me. Reunits en consell de família, es va decidir que el millor per a la meva seguretat era amagar-me a casa dels Rosales: Miguel i Pepe, germans de Luis, amic de l’ànima, eren destacats falangistes joséantonians.

El 16 d’agost del 36, sabent que em trobava al domicili de la família Rosales, Ramón Ruiz Alonso, exdiputat de la CEDA, va presentar una denúncia contra mi per ser secretari i amic de Fernando de los Ríos, espia dels russos i homosexual, i, sense cap ordre de detenció ni coneixement dels seus comandaments, va ordenar que un centenar de policies i guàrdies civils envoltessin la casa i s’apostessin a les teulades. La mare dels Rosales no va consentir que se m’emportessin fins que algun dels seus fills es trobés a casa. Em va acompanyar Miguel i, de seguida que en van tenir notícia, José (Pepinique) i Luis es van personar al Govern Civil. José, furiós, va demanar comptes sobre la meva detenció i, en absència del comandant comissari de guerra José Valdés Guzmán, va deixar constància escrita de la seva protesta. Després, Valdés va demanar el seu cap per amagar a casa seva un enemic del règim. L’incident va acabar amb una multa de 25.000 pessetes disfressada de donatiu voluntari a l’Exèrcit, que el pare dels Rosales va haver de fer efectiu.

«DONEU-LI CAFÈ» / L’endemà al matí, Pepe es va tornar a presentar davant Valdés amb una ordre de llibertat firmada pel governador militar de Granada, el coronel Antonio Gómez Espinosa; el comissari el va informar que ja era tard, que se m’havien endut a Víznar i m’havien afusellat de matinada. La realitat és que encara em trobava retingut al Govern Civil, des d’on, hores més tard, seria traslladat a La Colonia, un casalot a prop de Granada on passaven les seves últimes hores els condemnats a mort.

Notícies relacionades

¿On està enterrat Federico?

15 d'agost de 1936: El reclús

Com que jo era un personatge notori, el governador Valdés Guzmán no es va atrevir a ajusticiar-me sense l’ordre d’un superior. Queipo de Llano, governador militar d’Andalusia, va ser informat telefònicament. «¡Que li donin cafè. A aquell maricon, doneu-li cafè, molt cafè!», va ser la seva resposta.

Vaig ser afusellat per les Esquadres Negres i diversos voluntaris colpistes en un paratge a prop d’Alfacar, a la vora del barranc de Víznar la nit del 17 al 18 d’agost, en la primera llum del dia, juntament amb un parell de banderillers afiliats a la CNT i un mestre coix destinat al poble de Pulianas. Poc abans de l’execució, vaig intentar resar, però no vaig ser capaç de recordar cap pregària. La meva mare me les va ensenyar totes i ara les havia oblidat. D’això, avui es compleixen 80 anys.