La destrucció que va canviar les normes de Hollywood

A 'Independence Day' (1996) se li poden posar moltes pegues. El seu argument, per exemple, no té cap sentit. Els seus personatges i situacions no són res més que estereotips. El seu militarisme exacerbat fa por. I la seva teoria sobre com els humans reaccionaríem davant la destrucció del planeta pels alienígenes és ridícula. És veritat, també és una pel·lícula francament divertida. Però això per si mateix no justifica la reputació que ha criat en els últims 20 anys i que en bona mesura explica la segona part, 'Independence Day: Contraataque', que ara arriba a Espanya. El principal motiu de la seva notorietat és un altre: gràcies a ella, el director Roland Emmerich va ser acreditat com l’inventor del 'blockbuster' (és a dir, una pel·lícula concebuda per arrasar en taquilla) modern. Per a molts, això tindrà tant mèrit com haver inventat la guillotina, però, per bé o per mal, la rellevància cultural i econòmica de la fita és innegable.

Actualment, l’estiu no s’entén sense diverses pel·lícules més grans que alguns països, però en el seu moment, els 80 milions de dòlars de pressupost d’Independence Day no tenien precedent. La pel·lícula va recaptar més de 800 milions, es va convertir en la segona més taquillera de la història (avui ocupa el número 32; gairebé tots els títols que la superen van ser estrenats posteriorment) i, més important, va definir molts dels trets que han arribat a representar l’estàndard de l’entreteniment hollywoodià.

DESTRUCCIÓ TOTAL 

D’entrada, ocupa un lloc privilegiat en la història de les apocalipsis cinematogràfiques. Fins a la seva estrena, dels atacs extraterrestres només se n’encarregava el cine de sèrie B. El de gran pressupost recorria més aviat a desastres naturals o a monstres o a tipus dolents amb accent austríac. A partir d’'Independence Day', els herois fílmics van deixar de limitar-se a salvar el Nakatomi Plaza per començar a salvar el món sencer, mentre al seu voltant edificis emblemàtics eren destruïts (a 'Contraataque', la Casa Blanca no pateix danys, però el Burj Khalifa i el Big Ben queden fets pols). Actualment no passa un mes sense que un personatge de Marvel o un Transformer eviti la destrucció total.

Així mateix és a causa d’'Independence Day' que les pel·lícules ja no s’estrenen de la mateixa manera. El 1996, la productora Fox es va gastar més d’un milió de dòlars de l’època per estrenar el seu tràiler durant la Super Bowl, i a l’audiència el missatge li va arribar alt i clar: això s’havia de veure. La recerca de nous ganxos de màrqueting es va convertir en pràctica essencial dels estudis, i actualment el que un 'blockbuster' recapti el cap de setmana de la seva estrena depèn gairebé completament de com s’ha venut al públic. I no només al que veu la Super Bowl.

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

'Independence Day' va confirmar el que fins llavors la indústria només sospitava: fora dels Estats Units hi ha tot un món que també va al cine. I va acabar recaptant més diners fora dels EUA que a dins. Avui les pel·lícules de superherois no solen obtenir en territori americà més del 25% dels seus ingressos, especialment des que els cines de la Xina van començar a vendre crispetes. De fet, la inclusió en el repartiment de 'Contraataque' de l’actriu hongkonguesa Angelababy (segur que al seu DNI no hi posa això) va ser decidida pensant en un feix de iuans.

Però des d’'Independence Day', finalment, el focus no està en els intèrprets. Amb el seu repartiment coral i les seves múltiples trames, paradoxalment, la pel·lícula que va fer del príncep de Bel Air (Will Smith) una estrella va ser també el principi de la fi de les estrelles totpoderoses. I de més coses. Va fundar les bases d’un model de negoci al qual el temps ha donat la raó: el que ven entrades és convertir l’estrena d’una pel·lícula en un esdeveniment. La història, els personatges... això importa menys. ¿Significa això que 'Independence Day' va fer el cine una mica més idiota?