Sense toros però amb antitaurins

La resposta, abans que algú s’ho pregunti, és sí. Els aficionats a la tauromàquia de Barcelona es van trobar ahir, orfes de tardes de toros des de ja fa 13 anys, a la Monumental passada mitja hora de les cinc de la tarda, en una trobada per a la nostàlgia. Eren potser uns 200 i, aquesta vegada, amb la sort per a ells que l’acte va ser a l’arena, al mig, sense necessitat de saltar la tanca com a espontanis, que vista la seva altura resulta evident que requereix una certa agilitat. I sí, les resposta és sí, a les portes els van rebre els antitaurins, bastants menys, potser uns 50, tot i que amb l’ajuda del megàfon semblava que fossin més.

Era un dubte raonable. El Parlament (69 sís contra 59 nos) va votar l’abolició de les corrides de toros a Catalunya i, tot i que el Tribunal Suprem va invalidar el 2016 la decisió, no han tornat a estocar-se llancers a Catalunya des d’aleshores. La Monumental segueix dempeus, però no perquè aquells temps hagin de tornar, sinó perquè patrimonialment és un edifici inderrocable. La presència d’antitaurins, així, va ser una incògnita que ben aviat es va aclarir, però, en honor a la veritat, una part i l’altra es van respectar territorialment i verbalment. No hi va haver incidents. Sense ànim de causar irritació, el que va passar a les portes de la plaça va tenir alguna cosa d’aquells espectacles de recreació històrica de tal o tal batalla, però sense que al final, a l’acabar l’espectacle, es comparteixi barra de bar.

Poemes de Mario Cabré

Dins ja de la plaça, la principal estrella, a falta de toreros (i pot ser que fins i tot amb ells hauria sigut igual) va ser el ramader Victorino Martín, president de la Fundació Toro de Lidia, que podria haver escollit qualsevol altra ciutat d’Espanya per celebrar el 16 de maig com a dia triat recentment de la tauromàquia. "És que aquí és on s’ha de ser", va dir breument mentre un no parar d’assistents es retrataven amb ell.

Notícies relacionades

"Representen l’amor per la ciutat"

Petons, nervis i la cita més críptica de Julio Camba

L’argument dels taurins és àmpliament conegut. Diuen que les curses, malgrat la mort d’un animal, són cultura. Venien preparats per sostenir aquesta tesi. Es van recitar poemes de Mario Cabré, Màrius per als aficionats catalans, torero, poeta i actor. A continuació, sense animal, per descomptat, es van representar algunes figures amb la capa. Potser l’entrega era màxima, però la plaça, amb les grades buides i part de l’arena ocupada per equips de so per als espectacles que s’hi programen de tant en tant, es veia molt desangelada, res a veure amb els temps que a Barcelona hi havia simultàniament tres places de toros, una cosa inèdita a Espanya.

La Monumental segueix i seguirà dreta perquè la normativa municipal així ho estableix, però potser el més taurí que queda dempeus és a l’altre costat de la Gran Via, a una illa de cases. En cada un dels sostres dels balcons d’una finca de diverses plantes sobreviuen, més mal que bé, els estampats d’un sèrie de fotografies de tardes de toros que al seu dia va fer Francesc Català-Roca. Gairebé ningú s’hi fixa.