La guerra íntima de Wendy Guerra

Viure com una illa dins d'una altra illa. Declarar alt i clar: "Sense Cuba no existeixo. Jo sóc la meva illa". Ho diu Wendy Guerra a 'Domingo de revolució' (Anagrama), el seu últim llibre, mig crònica mig novel·la autoficcional amb ritme poètic musical. No és difícil reconèixer en Cleo, la seva protagonista, l'autora, que va passar de ser una popular actriu infantil ("jo despertava els nens des d'un programa de televisió abans d'anar a l'escola"), a ser una jove poeta i més tard novel·lista, enemiga pública del castrisme, vigilada permanentment per la seguretat de l'Estat a Cuba, on els seus llibres, traduïts a 15 idiomes, estan prohibits.

Wendy Guerra (l'Havana, 1970), que es va donar a conèixer internacionalment de la mà d'Ana María Moix el 2006 quan va obtenir el premi Bruguera amb la novel·la 'Todos se van' (amb Eduardo Mendoza com a jurat únic), ha assumit amb resignació el seu paper de cronista de l'última realitat cubana. "Quan jo vaig començar, aquesta funció no la complia ningú, després van venir els bloguers que van fer alguna cosa semblant, però jo vaig haver d'obrir camí. No és que sigui Joana d'Arc, però no vaig tenir més remei que armar-me de valor per assumir el paper". Poc abans de morir, Ana María Moix va llegir el germen de 'Domingo de revolución' i li va donar un consell: "Això no és un conte com tu creies sinó una novel·la".  

UNA MANSIÓ SOLITÀRIA

Cleo, aquesta escriptora que resisteix en una solitària mansió d'El Vedado de l'Havana, té molt de l'autora, que apareix inquisitiva i desafiadora a la portada del llibre. Però també formen part del trencaclosques del personatge tots els autors censurats durant el quinquenni gris dels anys 70 i la figura esquiva de Dulce María Loynaz, la poeta cubana que es va exiliar a casa seva de portes endins durant 40 anys i a qui només en els seus últims anys, poc abans de morir, el premi Cervantes va treure a la llum. "La protagonista es troba sola en aquesta casa on hi ha tots els seus morts i està envoltada de policies sense saber si et protegeixen o t'estan vigilant. Hi ha un moment terrible a la novel·la en què ella diu que hauria d'enamorar-se dels agents de la intel·ligència perquè ningú la visita. Aquesta mena d'ostracisme era molt comú als 70; ara a Cuba, per sort, no deixen de visitar-te perquè estiguis sota sospita".

En la novel·la, un famós actor de Hollywood d'origen llatí trenca a vegades aquesta soledat. Guerra es nega en rodó a confirmar-ho, però és fàcil reconèixer-hi Benicio del Toro, a qui va fer classes de dicció cubana quan va visitar l'illa per encarnar el Che a la pel·lícula de Soderbergh. "Hollywood sempre ha explicat Cuba d'una manera estranya. Potser el director sí que va entendre la nostra història, però hi ha massa instàncies en la producció que et tornen el país deformat".

Va ser la mort del seu mentor i amic Gabriel García Márquez el que va desencadenar la narració (la novel·la està dedicada a ell). "Immediatament després vaig tornar a Cuba i em vaig topar de nassos amb la realitat, l'acostament entre Obama i Raúl Castro i totes aquestes notícies dels diaris van començar a filtrar-se en la novel·la. L'arribada d'Obama a Cuba ens ha deixat encantats a tots, ara el problema serà buscar un altre enemic perquè ell ja no és afroamericà, és afrocubà".

GARCÍA MÁRQUEZ I SILVIO RODRÍGUEZ

Notícies relacionades

Lia Kali, una carrera en alça

Un ‘mapa del temps’ de la contaminació de l’aire a Barcelona

Sorprende l'amistat de Wendy Guerra amb Gabo i també amb Silvio Rodríguez (que firma la foto de l'autora de la solapa del llibre), tots dos coneguts valedors del castrisme. "La meva amistat amb ells és l'únic assaig de democràcia que he pogut practicar al meu país, perquè són persones amb un cap tan ben moblat i obert que ja m'agradaria que la meva nació es portés sempre d'aquesta manera amb tothom". Aquest exemple la porta a propugnar reunions de cubans de tots els colors i tendències. "Hem de conversar sobre com voldríem que fos Cuba i ho hem de fer tots, perquè molts dels dissidents que viuen a dins no coneixen elos que se'n van anar fa anys. I parlo de construir Cuba, no tant políticament com del seu imaginari. Tots tenim dret a pensar una illa pròpia i a compartir-la. Ja sé que a Cuba no ens ho permetran, però cal fer-ho. I mentrestant aquí hi ha els meus llibres i també les novel·les de Leonardo Padura i les de Pedro Juan Gutiérrez, concebuts com a espai per al diàleg i per a la memòria històrica".

Assumeix que el seu destí és seguir vivint a Cuba, fins i tot sabent que aquest llibre li pot portar problemes. Recorda un vers del poeta Ramón Fernández Larrea: "'Estar en La Habana a las cinco de la tarde es un acto de fe'". I afegeix que segueix la regla de no queixar-se: "La premsa internacional pot denunciar però no resoldre els nostres problemes. Si em passa alguna cosa ja ho sabran, però aquest pols és entre ells i jo. I sí, tinc por, és clar que tinc por".