Aquesta mania de morir-se: adéu a Carles Flavià entre aplaudiments i bravos

Podria haver sigut una festa a Zeleste: al final va sonar 'El mismo de antes' de Gato Pérez, Sisa va cantar 'El setè cel' i també hi havia Pau Riba, Manel Joseph de la Plateria i Lluís i Joan Fortuny de la Dharma. Podria haver sigut una nit d'estrena a la Sala Muntaner: tot va començar i va acabar amb aplaudiments, xiulets i bravos, i allà hi havia Joan Lluís Bozzo, Jordi Cruz, Lluís Homar, Ferran Rañé, Jordi Martínez, Francesca Piñón, Mario Gas, Vicky Peña, Borja Sitjà, Daniel Fernández... Podria haver sigut un programa de ràdio, amb Manel Fuentes i Javier Sardà. O una trobada de Les Viudes de Rubianes, el grup d'amics que recordava el còmic desaparegut, amb Joan Manuel Serrat  cantant 'Las malas compañías', la cançó que sonava al contestador automàtic de l'homenatjat. El funeral de Carles Flaviá,Carles Flaviá aquest matí, ha tingut una mica de tot això, però sense Flavià no és el mateix ni la festa, ni la tertúlia ni el monòleg ni petar-se de riure de la mort, i el grup d'amics, el recordava la cinta de la corona de flors, ja s'ha hagut de canviar el nom: "Les viudes estem doblement tristos. Viudes de Carles i Pepe".

El que no ha sigut de cap manera és un funeral religiós, ni tan sols encara que el seu gran amic el Pare Manel hagi parlat des de l'altar (com Bozzo, Fuentes, Rosana Torres i Lluís Flavià, o com han cantat Serrat i Sisa). "Quan Flavià va deixar la religió la va deixar del tot. No ha fet com aquells 'hidalgos' castellans o personatges valleinclanescos que en l'últim moment corrien a confessar-se i combregar", explicava Bozzo minuts abans de començar la cerimònia. Així que, en lloc de respons, s'han pogut sentir els manaments de Flavià: la seva particular versió del poema 'Quiero todo esto' de José Agustín Goytisolo. 

  

"Vull que tots els meus amics es morin abans que jo, i tots de cop: no m'agraden els tanatoris. No vull que els enterraments siguin la màxima emoció de la meva vida"; Vull que executin els de l'autoajuda"; "Vull que les monges siguin dolentes i estiguin bones"; "Vull que aterrin el monument al tamboriler del Bruc i el declarin català no grat"... Tota una sèrie de desitjos que, com els manaments de la llei de Déu, es poden resumir en dos: "Vull tocar els ous al proïsme i vull que no me'ls toquin a mi".

RIENT-SE DE LA MORT

Flavià va deixar notes per a un documental en què estava començant a treballar amb Manel Fuentes. Havia tingut temps de pensar en la mort. "Això de la mort està bé perquè avisa", diu un d'aquests textos que Fuentes ha llegit posant veu de Flavià. L'hi havia avisat la paraula 'metàstasi'. "És una paraula criminal, que significa canviar de lloc. Si és per unes vacances no està malament, però pot voler dir final de trajecte", ha dit Flavià en la veu del periodista i amic; "¡La mania que té la gent de no voler-se morir! ¿Tan bé s'ho passa, la gent?, ha afegit.

Notícies relacionades

Molt gran

¡Bon viatge, mossèn Flavià!

Així que, avisat, a més d'escriure la seva pròpia esquela, va tenir temps fins i tot de fer broma quan les viudes de Rubianes, que encara no ho eren de Carles i Pepe, quedaven per Whatsapp per trobar-se en l'aniversari de la mort del còmic galaicocatalà. El missatge de Flavià va ser: "A mi em va bé el dia 1. El que no sé és si aniré amb vosaltres o amb el Pepe". 

Flavià va demanar que el seu funeral fos a Sancho de Ávila ("no en un tanatori per a 'pijos' com el de Sant Gervasi") i que sonés la cançó de Gato Pérez que diu que "con el no pudieron las trampas gigantes, volvió a ser quien era, el mismo de antes". I a la pantalla, ''El garrotín del tránsito": "Qué poco camino, qué corta excursión, ya no queda nada de lo que existió: ni gente ni cosas retuvo el amor, pero la vida pudo más que el dolor".