¡Bon viatge, mossèn Flavià!
Se'ns en ha anat Carles Flavià i els seus amics sabem que la vida serà una mica més avorrida a partir d'ara. En la seva voluntària condició de gamberro professional, és poc probable que la societat catalana li dediqui els mateixos homenatges que a mossèn Ballarín, però potser millor; al cap i a la fi, Flavià mai va pretendre ser un pilar de la societat, sinó algú que havia vingut a aquest món a estiuejar, menjar, beure, fer el pallasso i riure-se'n tot el possible de les facetes més absurdes de la vida, que són moltes i variades.
Quan el vaig conèixer, encara era capellà –me'l va presentar a Zeleste Jaume Sisa, si no recordo malament-, i fins i tot vaig tenir el privilegi un diumenge d'acompanyar-lo a una parròquia a la quinta forca amb altres perdularis amb qui durant tot el matí havíem estat bevent vermut i menjant escopinyes en una tasca de l'Eixample. Tenint en compte el meu estat, no recordo res del que va dir, però sí la cara de satisfacció dels feligresos, rendits –com tothom- a la seva verba amena, a la seva retòrica prodigiosa. El cardenal Jubany li tenia apreci, però a vegades el cridava a capítol perquè l'havien vist bevent, amb una dona o bevent amb una dona. Però Flavià tenia resposta per a tot. Segons ell, per combatre el pecat se l'havia de conèixer, ¿i qui l'havia de conèixer millor que ell, que queia diàriament en la temptació?
Quan ja no va poder més de la clerigalla, va optar per treballs en què pogués fer el que millor sabia fer: xerrar. Així es va convertir en mànager de la Platería i de Pepe Rubianes i, posteriorment, en humorista, ofici per al qual s'havia preparat a fons, potser sense ser-ne conscient, a la barra de Zeleste, on ens congregàvem els seus fans per escoltar una sèrie inacabable de burrades que acabaven component una visió del món fatalista, però molt divertida. En una barra, en un restaurant o en un escenari, Flavià sempre era el mateix i el mitjà era el missatge, que diria McLuhan. Gratis o pagant, quan et creuaves amb aquell gloriós gamberro sabies que t'esperava una bona estona. Mai vaig arribar a saber si creia en Déu o si havia perdut la fe, però sempre em va semblar que, com Ringo Starr, en tenia prou amb l'ajuda dels amics.
