Molt gran

Estàvem treballant en un documental. No volia deixar passar l'ocasió de tornar a desafiar la por i posar-li un somriure a la derrota que venia. Havia de ser un monòleg amb interpel·lacions dels seus amics d'aquí. Jaume Sisa, el pare Manel, les altres viudes de Rubianes, els assidus a la Cova Fumada, els seus amics del Dómino, els del Natació Barcelona, els del futbol sala, Zeleste, Nitsa, Raval... i, per descomptat, Lucila i el seu gos Google.

El monòleg central era brutal i arrencava amb el diagnòstic. No us n'explico res més perquè estic segur que recopilant textos i notes, uns quants farem que les seves reflexions vegin la llum. I això serà una ajuda per a molts i una teràpia contra el dolor per a tothom.

Risaterapia. Així es deia la seva empresa i així crec que afrontava l'ofici. Ell era un bomber d'urgència per pal·liar el dolor a canonades de riure. No hi havia temes tabús. A vegades no hi havia ni la distància prudencial amb la tragèdia que ja li endossava una vacuna de comèdia. Sense tacticisme. Sense xarxa. Enorme.

Conèixer-lo era estimar-lo, però esquiu a la sensibleria i desproporcionat en tot com era, no ho posava fàcil d'entrada. Molts s'ho van perdre. Altres es van espantar massa ràpid, però tots els que l'hem compartit sabem que se n'ha anat algú immens. Algú que va trencar el motllo. Inclassificable. Bestial.

Capaç d'arrencar-te un somriure davant la teva pitjor desgràcia. Capaç de revisar la Bíblia a 'L'evangeli segons Flavià' i treure línies d'humor noves del text més recurrent. Capaç d'escoltar Rubianes explicar el seu mal pronòstic, i demanar-li immediatament 5.000 euros a tornar en dos anys, Flavià era capaç de tot.

SEMPRE JUNTS

Capaç de fer baixar el teló quan no tocava en un concert de Serrat; de treure a passejar el seu gos Baghira amb el cinturó del barnús perquè no trobava la corretja; de ser capellà i de deixar-ho; de ser mànager i artista; inseparable de Lucila i a la vegada viuda de Rubianes; periquito i culer; tertulià i monologuista. Inclassificable i incòmode per a alguns, em vaig enamorar d'ell des del primer dia. Va ser a la porta del Nitsa en una festa que organitzava Rubianes a la qual em va convidar en Martí, nebot de Joan Lluís Bozzo, i després veient-lo actuar a la Bodega Bohemia. No va caldre més. Volia tenir sempre a prop aquell home tan desmesuradament gran. I així l'hi vaig demanar. I així ha sigut…fins avui.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Sempre vam estar junts a la ràdio en contra de l'opinió d'algun director a qui segurament no li agradaven ni els problemes ni la vida. Perquè això és el que prometia Flavià: mirar la vida de front i posar-li una ganyota burleta. I l'últim problema que presenta sempre la vida és el que també ha afrontat amb nota Carles Flavià. Li agradava dir que no tenia temps de pensar en Bergman perquè abans tenia diverses petites molèsties de què ocupar-se. Ara estarà de festa amb els seus amics d'allà. Rubianes, Beethoven i companyia ja estan destapant ampolles mentre Gato Pérez canta 'Ebrios de Soledad'.

“'Ebrios de soledad, los amigos de siempre se alejan y se pierden para volverse a encontrar, en el mismo lugar en sublime armonía compartiendo emociones, en posición vertical'”. Flavià estarà bé, però aquí, aquest matí, he notat un gran buit. Una cosa enorme que ja no hi és. Un buit al pit com si fos el cràter d'un meteorit. Bestial. Immens. Inclassificable. Descomunal. Un dels meus millors amics se n'ha anat. I al recordar-ho hi ha llàgrimes. I rialles. La vida. Tal qual.