ÒBIT

Mor Jacques Rivette, bastió de la Nouvelle Vague

El director francès mor als 87 anys i deixa rere seu una obra tan radical com prestigiosa

rtapounet11291748 french film director jacques rivette r and briti160129131539 / TONY GENTILE

rtapounet11291748 french film director jacques rivette  r  and briti160129131539
abertran32591346 la religiosa de jaques rivette160129151123
abertran32591398 el ultimo verano de jaques rivette160129151957
abertran32591216 la bella mentirosa de jaques rivette160129151057
abertran32591412 celine y julie van en barco160129151945
abertran32591379 out 1 de jaques rivette160129151130

/

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Ja només queda Jean-Luc Godard. Ahir va morir Jacques Rivette, un altre dels bastions incontestables de la Nouvelle Vague, la generació de directors que va canviar el curs del cine modern a finals dels anys 50. Primer va morir François Truffaut (el 1984); després, Claude Chabrol i Éric Rohmer (tots dos, el 2010), i també Alain Resnais, que no va ser estrictament un membre de la nova onada però sí un company de viatge, que va morir a principis del 2014.

Rivette tenia 87 anys i en feia només sis que estava apartat del cine, des que el 2009 va dirigir L’últim estiu, protagonitzada per una de les seves actrius fetitxe, Jane Birkin. L’altra va ser Bulle Ogier, protagonista de les seves pel·lícules més radicalitzades dels 70 i 80, entre elles L’amour fou (1968), una radiografia dolorosa de l’obsessió amorosa. Però també va donar a Emmanuelle Béart les seves millors interpretacions a La bella mentirosa (1990) i Historia de María y Julien (2003), i va comptar en els seus repartiments amb altres actrius icòniques del cine francès, com Anna Karina, Juliet Berto, Bernadette Lafont, Sandrine Bonnaire (a qui va regalar el paper de Joana d’Arc en el seu díptic de 1994 Jeanne la Pucelle) i Jeanne Balibar.

LA IMPROVISACIÓ / Sense ser estrictament el que es considera un director d’actrius, Rivette va treballar amb especial habilitat els personatges femenins dels seus films i la productiva relació amb les intèrprets. En diversos casos, el guió apareix acreditant el director i les seves actrius, perquè sempre va ser un estret treball de col·laboració en què la improvisació actoral tenia un paper determinant.

Aquesta constant ens porta a un dels grans temes que recorren la seva estimulant filmografia, la relació entre cine i teatre. Mai va fer el que a vegades es despatxa com a teatre filmat. Els assajos d’una obra es converteixen tant en part de la trama com en un innovador estil intermedi. Teatre i cine es confonen en algunes de les seves pel·lícules fins a crear un llenguatge nou basat tant en la paraula com en el cos.

Un dels millors exemples d’això és Out 1 (1970), la proposta més extrema del director: filmacions llargues i minucioses dels assajos de dues obres clàssiques barrejades amb un complot i una societat secreta sorgides d’una novel·la de Balzac. Va fer-ne dues versions, una de més de 12 hores i una altra reduïda a només quatre hores i mitja. Recentment s’ha editat en DVD i Blu-ray a França i la Gran Bretanya: estava considerada, amb tota raó, el Sant Grial del cine francès contemporani.

Una altra de les grans obsessions del cineasta va ser recuperar, a la seva manera, cert esperit del relat de misteri i el fulletó incorporant a les seves pel·lícules una sèrie de trames laberíntiques i complots tractats sempre de manera gens tradicional. En aquesta inspiració podien tenir cabuda Balzac, Fritz Lang, Louis Feuillade (el gran director de serials del cine mut francès), Fantômas, Belphegor i el Superagente 86. Céline y Julie van en barco (1974) és la cristal·lització d’aquesta idea.

CRÍTIC DE CINE / El gust per aquest tipus de cine, i pel de Howard Hawks i Alfred Hitchcock, dos dels seus referents dins del classicisme holly-woodià, ja va prendre forma en la seva llarga etapa com a crític cinematogràfic. Juntament amb Godard, Truffaut, Rohmer i Chabrol va formar el nucli dur de la revista Cahiers du cinéma, el gran referent de la crítica cinematogràfica fins fa una dècada. Els seus textos eren sempre valents. Va atacar amb duresa la dubtosa ètica visual d’un film sobre els camps d’extermini, Kapo, i va ser el teòric més brillant del concepte de posada en escena.

Notícies relacionades

Va trigar un parell d’anys a acabar el seu primer llargmetratge, París nos pertenece (1961), en què ja són presents el teatre i el complot. Va tenir problemes amb la censura a causa de La religiosa (1966). Va reinventar a la seva manera els gèneres. El d’aventures, amb Duelle Noroît, totes dues del 1976. Es va aproximar al gòtic romàntic amb Hurlevent (1985), adaptació lliure de Cims borrascosos, i fins i tot va fer un musical, el preciós Alto, bajo, frágil (1995).

Maltractat per la distribució cinematogràfica espanyola, va estrenar aquí més o menys la meitat de les seves 20 pel·lícules. El cert és que no ho va posar gens fàcil, ja que algunes de les seves cintes sobrepassen les quatre hores de durada. Va ser el més lliure dels cineastes contemporanis. I encara que Godard encara és viu, la Nouvelle Vague s’ha extingit per sempre. 

Temes:

Obituaris Cine