Isabel Coixet: "Si no hi ha un camí, s'ha d'obrir"

Isabel Coixet s'acosta en la seva última pel·lícula, 'Ningú vol la nit', a la figura de Josephine Peary (Juliette Binoche), que el 1908 va decidir reunir-se amb el seu marit, l'explorador Robert Peary, quan aquest intentava deixar la primera empremta humana al pol Nord. En concret, la directora catalana se serveix de la relació que la dona estableix amb Allaka (Rinko Kikuchi), una nativa inuit, per meditar sobre l'amor, la compassió i l'arrogància imperialista de l'home occidental.

Almenys a nivell tècnic, 'Ningú vol la nit' és la seva pel·lícula més complexa'. ¿Va ser aquest repte el que la va animar a fer-la?

Sí, la possibilitat de fer una cosa que no havia fet mai abans. La primera vegada que vaig llegir el guió de Miguel Barros, vaig pensar: "Això és fascinant, ho vull rodar"; quan el vaig llegir per segona vegada, vaig pensar: "Això és fascinant, però, ¿com dimonis ho rodaré?". Vam haver de rodar en condicions climàtiques molt adverses, vaig haver d'aprendre com rodar una allau i enfrontar-me a dificultats tècniques noves. Però dirigir significa aprendre constantment. Si no aprenc, m'avorreixo. Com a cineasta, tinc la mateixa filosofia que Robert Peary tenia com a explorador: si no hi ha un camí, s'ha d'obrir.

Part de la pel·lícula es va rodar a la mateixa regió noruega on es va filmar 'L'imperi contraataca'...

Sí, però ells van rodar davant de l'hotel, no on ho vam fer nosaltres. Aquell lloc és una mena de cul del món. A l'hotel érem els únics hostes i ens van tractar fatal. El menjar que ens servien era una autèntica porqueria. A vegades penso: "Isabel, ¿per què et fiques en aquestes situacions?". Deu ser que m'agrada patir.

Segons el tòpic, el patiment estimula la creativitat. ¿Hi està d'acord?

No tinc aquesta visió romàntica del sacrifici, la veritat. No em sembla en absolut necessari remolcar un vaixell a través d'una muntanya, com va fer Werner Herzog a 'Fitzcarraldo'. Per una altra banda, sí que crec que les penúries per les quals van passar els meus actors en aquesta pel·lícula van enriquir els seus personatges. Va ser important que el pobre Gabriel Byrne rodés amb 40 graus de febre, i va ser important que Juliette Binoche es mogués per la neu com al seu dia ho va fer Josephine Peary, amb unes botes de senyora 'pija' i un abric d'astracan que pesava 14 quilos.

¿Per què va triar Binoche?

Perquè és una bèstia de la interpretació, i aquest és el perfil que la pel·lícula requeria. A la majoria d'actrius americanes no els dóna la gana rodar en segons quines condicions. En canvi, Juliette, si sent entusiasme per un projecte, s'hi implica fins al fons sense preocupar-se pel fred o la falta de confort, o per si s'ha d'escalfar amb una estufeta d'oli o fer les seves necessitats en una bossa d'escombraries, com va ser el cas.

Així mateix, moltes actrius no voldrien interpretar un personatge com Josephine Peary, que durant bona part de la pel·lícula resulta obertament antipàtic.

En efecte, és una persona profundament arrogant que odia els inuits amb tota la seva ànima i que està convençuda de saber-ho tot, fins que a poc a poc comprèn que tots els seus coneixements sobre servir el te i posar-se barretets allà no li serveixen, i aprèn a respectar l'altre. Josephine era una dona complicada. Sempre va recolzar el seu marit, va sacrificar la seva fortuna i una vida còmoda per donar-li suport en el seu somni. Ara bé, ¿la movia l'amor o la vanitat? No ho sé. En aquest afany dels exploradors per arribar on ningú ha arribat hi ha una certa obsessió per sortir a la foto.

En tot cas, no és la típica pel·lícula d'exploradors. Bona part del seu metratge transcorre dins d'un iglú.

Sí, vaig voler que comencés com una epopeia i a poc a poc s'anés convertint en una cosa com 'Persona', d'Ingmar Bergman. Anem dels plans de la immensitat del paisatge gelat a la interacció entre dues dones enfrontades a l'interior d'un iglú. Per una banda, Josephine, que es creu molt llesta però en el fons és una burra, i per l'altra, Allaka, que és una indígena però posseeix una intel·ligència i una noblesa que no té l'altra. 

Cada vegada que apareix una pel·lícula feta per dones i sobre dones ens afanyem a posar-li l'etiqueta de cine feminista. ¿La molesta? Al final, com tot el seu cine, 'Ningú vol la nit' és un estudi sobre la intimitat.

Notícies relacionades

Lia Kali, una carrera en alça

Un ‘mapa del temps’ de la contaminació de l’aire a Barcelona

La intimitat és el paisatge de gairebé tot el que faig. A partir de la intimitat, un aprèn coses sobre la naturalesa humana. M'apassiona explorar els detalls nimis del que passa entre dues persones. No ho sé, sempre em sorprèn quan dues persones passen 50 anys juntes, com els meus pares: compartint un llit, una cuina, un pis petit. M'ha fascinat des de petita, i les fascinacions sempre són difícils d'explicar.

Em cansa. No sé si 'Ningú vol la nit' és cine feminista, la veritat. És cert que la història sempre l'han explicat els homes i per tant a les enciclopèdies hi falta la veu de les dones, i que aquesta pel·lícula dóna veu a les dones... Però parlar de cine femení és tancar les dones en un gueto. Fer pel·lícules és molt difícil. Si el camí és ple de pedres, el que cal és que hi hagi les mateixes pedres per a les dones que per als homes. I ficar-nos en un gueto no hi ajuda.