Benvenuto, Terry Gilliam

«Cellini és com Berlioz: pompós, perillós, sempre al límit, boig, transgressor, un gran artista... I a mi m'agrada formar part d'aquest equip tan especial». Ho escrivia Terry Gilliam -que fàcilment es pot veure reflectit en aquests mateixos epítets- durant el procés de gestació de Benvenuto Cellini, del compositor romàntic, que arriba avui al Liceu després del seu aclaparador èxit a Londres (es va estrenar a l'English National Opera el 2014) i a Amsterdam, i després del suspens viscut amb l'anunciada vaga de treballadors, desconvocada divendres passat.

Gilliam, un geni amb les seves bogeries, com Cellini i Berlioz, firma una producció espectacular que puja a escena fins a un centenar d'artistes, entre ells acròbates, malabaristes, ballarins, mags..., a més dels cantants, actors i cors. El fundador de Monty Python confessa que Cellini (brillant escultor i orfebre renaixentista d'agitada vida) és un personatge «extraordinari» sobre el qual li hauria agradat rodar una pel·lícula.

Ha cobert aquest anhel amb una innovadora versió de l'òpera amb pinzellades de l'inconfusible segell Monty Python. Brillant, cinematogràfica, circense, grotesca, exuberant, divertida, colorista i amb molta acció (especialment a la trepidant escena de carnaval, en què intervenen un centenar d'artistes). Un gran xou destinat a captivar tots els públics, fins i tot els més esquius al gènere líric, del qual es programen sis funcions fins al 19 de novembre.

JOHN OSBORN, LA VEU DE CELLINI / El mestre Josep Pons firma la direcció musical i el tenor John Osborn (en el paper de Cellini, que assumirà Adrian Xhema el dia 12) encapçala un elenc que inclou la soprano Katryn Lewek (Teresa), Maurizio Muraro (Balducci), Ashley Holland (Fieramosca), Eric Halfvarson (papa Climent VII) i la jove mezzosoprano catalana Lidia Vinyes Curtis (es reparteix amb Annalisa Stroppa el rol d'Ascanio), que debutarà al Liceu en una sola funció, el 16 de novembre.

Estrenada el 1838 a l'Òpera de París -va ser un estrepitós fracàs per la seva radicalitat-, la complexitat musical d'aquesta primera òpera, en dos actes, de Berlioz l'ha portat a ser molt poc representada. Només una vegada, el 1977, es va representar al coliseu de la Rambla. El llibret de Leon de Wailly i Auguste Barbier inclou episodis reals trets de l'autobiografia de Cellini. L'acció transcorre a la Roma de 1532, en els animats dies de Carnaval, i se centra en la rivalitat entre els escultors Cellini i Fieramosca per l'amor de Teresa i per aconseguir un encàrrec del papa Climent VII.

«Berlioz va ser un compositor molt innovador que va incorporar instrumentacions sensacionals i colors molt originals. Era el que més en sabia d'orquestració en la seva època, però no va obtenir el reconeixement que es mereixia», explica Pons, que té sota la seva batuta 80 músics.

PARTITURA MOLT DIFÍCIL / Osborn ratifica la complexitat vocal i musical d'aquesta peça, la més difícil, al seu entendre, de tot el repertori de Berlioz. «Quan es va estrenar, els cantants li van dir que allò no es podia cantar», recorda el tenor, que també valora el dibuix de Gilliam sobre el seu personatge. «Cellini tenia molts problemes, fins i tot embolics amb la policia. Sentia veus al cap, patia esquizofrènia paranoide i en aquesta producció es pot apreciar la seva complexa personalitat».

Notícies relacionades

Gilliam converteix una òpera de Berlioz en un gran xou

«El meu personatge és molt Monty Python»

Del seu treball amb Gilliam, Osborn destaca la «intensitat i passió» que posa en la feina el director de Brazil. «Quan assagem, crea una atmosfera d'enorme intensitat, és molt exigent. Ell és Cellini. És molt boig, a vegades es mostra enfadat, colèric, però als seus ulls, només amb la mirada, es veuen clarament les indicacions precises per fer el caràcter dels personatges».

Per Pons, la proposta de Gilliam, que ha abreujat 40 minuts l'original, mostra «la bogeria i el geni d'un escultor que va ser capaç de fondre tota la seva obra anterior per obtenir el bronze necessari per fer una sola escultura: la de Perseu, per la qual va passar a la posterioritat». Gilliam, al seu quadern de bitàcola durant la gestació del projecte, ja ho va deixar clar: «En la nostra visió, Cellini és un seductor en sèrie i un alcohòlic: per a ell l'escultura és una cosa secundària. Qui l'interpreti ha d'entendre a la perfecció la bogeria i, és clar, tota la producció està en sintonia».