Munch-Van Gogh Mirades paral·leles

¿On és El crit? Aquesta és la pregunta que se sent més sovint per les sales del Museu Van Gogh des que es va obrir, segons expliquen els seus responsables. Una cosa curiosa si es té en compte que la peça no la va pintar el geni holandès, i una cosa curiosa si se sap que l'obra mai havia penjat, fins ara, de les parets de la pinacoteca d'Amsterdam. Curiosa però no sorprenent, segons els mateixos responsables, ja que Vincent Van Gogh (1852-1890) i Edvard Munch (1863-1944), l'autor del llenç, no estan gaire allunyats ni vitalment ni artísticament: tots dos van viure tempestuosament i tots dos són precursors de l'art modern, i pares de l'expressionisme. Vist així, confondre'ls no sembla tan greu.

I això, les similituds i la insistent pregunta dels visitants, va portar els especialistes del museu holandès a plantejar-se la possibilitat de posar-los cara a cara. Sis anys després, El crit i altres peces de l'artista noruec llueixen, des d'avui fins al 16 de gener, al Museu Van Gogh confrontades amb les millors obres de l'autor d'Els gira-sols.QUADROS ICÒNICS / Munch: Van Gogh reu­neix 80 quadros, alguns d'icònics, i 30 dibuixos dels dos creadors en la mostra més ambiciosa i completa sobre tots dos que s'ha fet mai. I la primera que investiga les connexions i paral·lelismes entre ells.

El precedent s'ha de buscar el 1912, quan a Colònia (Alemanya) es van exposar peces dels dos pintors per evidenciar el seu paper de fundadors de l'art modern, però llavors, a diferència d'ara, els llenços penjaven en habitacions separades. Aquí la confrontació és directa: Autoretrat com a pintor i Autoretrat a Ekely, de Van Gogh i Munch, respectivament, estan col·locats a la mateixa paret, costat a costat, de manera que els genis es miren cara a cara; Nit estrellada sobre el Roine i Nit estrellada també comparteixen espai evidenciant que tots dos evocaven l'experiència còsmica d'una manera molt similar, com similar és l'atreviment en l'ús del color de l'holandès a La casa groga i del noruec a L'enfiladissa de virgínia vermella, que també es presenten junts. L'objectiu és «evidenciar les afinitats artístiques entre els dos genis», segons Maite Van Dick, comissària de la mostra juntament amb Magne Bruteig.

DUES FIGURES TURMENTADES / Dos genis que no es van arribar a conèixer però que van bussejar en els mateixos temes i van crear potents obres d'art en el mateix període, a més de tenir visions molt similars de la vida i l'art. Així, tots dos van decidir convertir-se en artistes el mateix any, el 1880, anant a la Reial Escola d'Art i Disseny de Christiania (actualment Oslo), Munch, i ingressant a la Reial Acadèmia de Belles Arts d'Anvers, Van Gogh. Tots dos se'n vana anar a París, el 1885 i el 1886, respectivament, i es van moure en els mateixos cercles, on van beure de l'impressionisme i postimpressionisme.

I tots dos es van impregnar del treball de Manet, Pissarro, Monet, Toulouse-Lautrec i, sobretot, Gauguin per després crear el seu propi estil amb la missió de modernitzar radicalment l'art i carregar-se totes les convencions. Això va significar que tots dos van portar la representació de les seves imatges fins a l'extrem, van esquitxar els llenços de colors, van simplificar i van estilitzar les formes, i van buscar noves perspectives i composicions. El resultat és una pintura aparentment molt senzilla però tècnicament molt complexa.

Paral·lelismes artístics al marge, Van Gogh i Munch també comparteixen una experiència vital turbulenta i una salut mental delicada. Coneguda és la pobresa en què va viure l'holandès, així com el seu enfrontament amb Gauguin. El seu final va ser l'automutilació d'una orella i el seu posterior suïcidi, sense oblidar les seves diferents reclusions en sanatoris mentals. Munch no es va quedar curt, també va estar a un pas de la psicosi i ingressat, en el seu cas per la seva addicció a l'alcohol. Potser d'aquí ve l'interès de tots dos per les emocions. «Les grans emocions existencials tenen un paper central en els seus treballs», i tots dos «van necessitar l'art per expressar la condició humana», afirma Van Dick.

Però tot i haver-hi tantes línies convergents no significa que no hi hagués diferències en la seva producció, que n'hi va haver; entre altres, la diferent manera que tenien d'expressar el patiment: mentre Munch optava per la figura humana, Van Gogh es valia de la naturalesa. L'exposició ho deixa clar exhibint junts El nen malalt iuna vista del jardí del sanatori d'Arles, on l'holandès va estar reclòs. El primer és una clara referència a la mort de la mare i de la germana del pintor noruec, i el segon, dels problemes mentals de l'holandès. Més similar és la forma que tenen d'expressar la por existencial emfatitzant-la amb uns colors similars i una composició semblant. Com a exemple hi ha El pont de Trinquetaille, de Van Gogh,i El crit de Munch per certificar-ho.

L'obra més icònica de Munch, la primera de les quatre versions que va fer, no ha arribat sola a Holanda, amb ella ha viatjat un dels documents manuscrits en què el noruec explica les sen

Notícies relacionades

Febre per Bad Bunny: 10 concerts a Madrid i 2 a Barcelona

Mor James Foley, el director predilecte de Madonna i responsable de dues pel·lícules de la saga ‘Cincuenta sombras de Grey’

sacions que van motivar la peça: «Passejava per un camí amb dos amics, el sol es va pondre, de sobte el cel es va tenyir de vermell sang, em vaig aturar [...]. Els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d'ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la naturalesa». El fragment s'exhibeix juntament amb altres documents dels dos artistes, perquè l'escriptura és una altra de les moltes coses que tenen en comú Van Gogh i Munch, que també van apostar conjuntament per les sèries, o simfonies com ells coincidien a dir-ne. Les dues més conegudes de tots dos, El fris de la vida i Decoració, acomiaden el visitant.

Una exposició -organitzada amb el Museu Munch d'Oslo, on ja s'ha exhibit- que a més de crear nexes d'unió entre els dos pares de l'expressionisme presenta obres tan icòniques com les citades, a més de peces de Millet, Gauguin, Monet, Manet, Guaguin, Seurat, i molts altres. I que és, segons Axel Rüger, director del museu, «un somni fet realitat».