Nabokov es posa tendre

En el retrat que Martin Amis va fer de Véra Nabokov en la imprescindible entrevista Visitando a Mrs Nabokov -en realitat una mostra de com escriure un article quan l'entrevistat no vol parlar en absolut- es pot apreciar que la que durant més de 50 anys va ser la companya indestructible de l'autor era el més semblant a un drac custodiant el tresor. Si Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, 1899 - Montreux, Suïssa, 1977) era reservat, Véra, tot i la cordialitat demostrada, ho era encara més i ho va ser amb el jove Martin Amis, pesés el que pesés el seu cognom i la seva vàlua.

Cartas a Véra (RBA), les 1.926 missives que l'autor de Foc pàl·lid va dedicar a la seva dona entre 1923 i 1977 i que ara com ara constitueixen l'últim inèdit nabokovià -amb el permís de la controvertida i fragmentària L'original de Laura- van aparèixer en anglès l'any passat i ara ho fan en castellà, en edició del prestigiós biògraf de Nabokov, Brian Boyd, i la russa Olga Vorónina.

Les cartes suposen un esbiaixat retrat d'un matrimoni més aviat tradicional en què Véra va exercir a més de secretària, agent, administradora, xòfer, primera lectora, mecanògrafa i copista de tots els originals del seu marit. Véra, la companya, podria semblar un personatge secundari, a l'ombra del geni, però va ser al seu dia mereixedora d'una voluminosa biografia, firmada per Stacy Schiff, en què es diu que els Nabokov van actuar sempre «com si compartissin un secret». Els seus coneguts recordaven la complicitat de les enginyoses converses en què era difícil saber on començaven les paraules d'un i acabaven les de l'altra i viceversa, i en els seus últims anys rara vegada se'ls va veure per separat. «La nostra relació no era gaire corrent», va ser una de les poques respostes que Amis va poder arrencar-li a la viuda, després d'interessar-se pel fet que tots els llibres del seu marit van ser indefectiblement dedicats a ella.

LIRISME INCOMBUSTIBLE / La posada en escena d'aquesta simbiosi domèstica es pot rastrejar en una correspondència en què destaca el lirisme sentimental amb què Nabokov es dirigia a la seva dona des del minut zero de la seva relació, una tendresa que -sorprenentment- es va mantenir fins al final. Un mes després d'haver-se conegut en un ball de russos exiliats a Berlín quan ell tenia 24 anys i ella tot just 21, li escrivia: «Te necesito, sí, mi cuento de hadas, porque tú eres la única persona con la que puedo hablar, ya sea del matiz de una nube, del tintineo de un pensamiento o de que hoy, cuando fui a trabajar, miré a la cara de un girasol alto y él me sonrió con todas sus semillas».

Véra havia planejat hàbilment la trobada. Era una admiradora del jove poeta, que aleshores firmava com a Sirin, i amagada darrere una màscara es va acostar a ell per seduir-lo amb les seves paraules. La màscara com a símbol li serveix a Boyd per especular sobre l'hermetisme de Véra, una dona més aviat retreta en contrast amb l'expansiu Nabokov, que va decidir destruir totes les cartes que ella va escriure al seu marit -moltes menys que les que ell li va dirigir a ella- al·legant que no tenien cap interès. Sovint Nabokov es queixa: «M'escrius indecentment poc».

Dos anys més tard de la seva trobada a Berlín i després de breus separacions que van afavorir un bon nombre de cartes, la parella va contraure matrimoni. Un any més tard, Véra va patir una depressió que la va obligar a internar-se en un sanatori suís i les missives del seu marit es van tornar particularment juganeres i divertides amb una voluntat expressa d'aixecar l'ànim gràcies a curiosos tractaments: minina, ratoncita, mi gallito, cachorilla, mochuelín i altres piropos com ovillito o colchoncito.

El que salva la correspondència de l'embafament és l'extraordinària inventiva verbal de l'autor, les vívides imatges de la seva vida quotidiana, els seus retrats d'escriptors, el ritme inconfusible de la seva prosa. Entre els retrats, destaca la trobada amb Joyce: «Era més alt del que pensava, amb una terrible mirada plomissa». Però també hi ha, per descomptat, no pocs elements lúdics, com els encreuats i enigmes verbals que tant li agradaven. Això sense comptar tots els dibuixets de cotxes, avions i acudits gràfics que incloïa dirigits al petit Dmitri, el fill de tots dos, que amb el temps es convertiria en pilot de bòlids.

Les cartes amaguen també algun secret. Com l'aventura amorosa d'ell el 1937, quan Dmitri tenia tres anys i Véra no podia acompanyar el seu marit en els seus viatges. Nabokov va tenir un idil·li amb Irina Guadanini, una poeta russa que es guanyava la vida a París com a perruquera canina. Les cartes que Nabokov va dirigir a Véra des de la capital francesa, en què naturalment no va confessar la infidelitat, estan marcades per la preocupació de deixar sola la seva dona jueva al Berlín nazi i al final en una reiteració del seu amor etern que ella va veure trontollar quan li van arribar els rumors parisencs. L'idil·li es va trencar després d'un contundent «o ella o jo» sis mesos més tard, i l'autor va tornar a la cleda.

Després de la reconciliació les missives es van fer més rares, al ritme de les escasses separacions del matrimoni. Els Nabokov es van instal·lar a França fins que el 1941 van aconseguir traslladar-se als Estats Units, on l'autor es va guanyar la vida impartint classes i conferències a les principals universitats.

Notícies relacionades

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

El MNAC insistirà en la "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures de Sixena

IMMENS ESCÀNDOL / Va ser allà el 1958, després que els editors americans rebutgessin reiteradament el manuscrit i que tres anys abans s'hagués publicat a França, quan l'immens escàndol sobre l'idil·li d'un madur Humbert Humbert i una nímfula anomenada Lolita va impulsar publicitàriament una de les obres mestres del segle XX. A Lolita, «llum de la meva vida», Humbert Humbert també li dedica apassionades cartes no gaire diferents de les primeres destinades a Véra, encara que amb una càrrega sexual molt més profunda. L'obra, catapultada a best-seller, va convertir Nabokov, com indica Boyd, «probablement, en l'escriptor més famós del món». Lolita, la novel·la bruta que tothom volia llegir, va arreglar de per vida la fins al moment oscil·lant situació econòmica de la parella.

Aquí no hi ha cartes que segueixin el procés, però la figura de l'assenyada i madura Véra, que havia salvat del foc diverses vegades el manuscrit, va servir de mur de contenció per als periodistes morbosos interessats a saber quant li interessaven a Nabokov les nenes. El drac de la cova, la viuda que va conèixer Martin Amis, solia portar a sobre una pistola pel que pogués passar. El misteri de Véra no es resol amb un simple «va ser una entregada esposa».