«La gent està perduda i li cal alguna cosa que la guiï»

El director barceloní Joaquim Oristrell, després d'inaugurar el Festival de Màlaga, ha estrenat Hablar, sorprenent proposta a mig camí entre el cine de guerrilla, a peu de carrer i amb recursos mínims, i el teatre filmat de fort caràcter reivindicatiu. Rodada en un únic pla de continuïtat al llarg de 80 minuts i amb populars cares del cine i del teatre del país, intenta reflectir la societat actual, víctima de la crisi econòmica i de valors, a través d'uns quants éssers que s'enfronten a una realitat inhòspita.

SEnDHablar és un film sobre la crisi. ¿Què volia explicar a través de la pel·lícula?

-Volia intentar transmetre el sentiment de pèrdua que pateix la població. Els personatges que surten a la pel·lícula no són ni dolents ni bons, només estan indefensos davant de situacions que els sobrepassen. Vivim en una societat en la qual tot el que tenia un sentit, ha deixat de tenir-lo. Abans es parlava de «desencant». Ara jo ho anomeno «desconcert». Cauen tots els ítems, com ha passat amb Convergència després del cas Pujol, i la gent en necessita altres de nous. Per això sorgeixen projectes polítics amb aquest halo messiànic, com Podem. La gent està perduda i necessita alguna cosa que li serveixi de guia.

-¿Hi havia una estructura que servís com a eix central?

-La idea era fer una radiografia d'Espanya durant una nit d'estiu. Vaig crear una estructura a manera de recorregut, des de la parada del metro de Lavapiés fins a la Sala Mirador. Durant aquest camí, es trobarien una sèrie de personatges que s'anirien passant un a l'altre el testimoni davant de la càmera. I a través d'ells, explicar què passa en aquest país en el moment present.

-¿Tenia al cap alguna referència?

-N'hi ha moltes. Com el cine coral de Robert Altman. Però crec que el més pròxim són Las comedias bárbaras de Valle-Inclán i Luces de Bohemia i el seu recorregut pel Madrid de l'època a través d'un personatge que es va trobant amb altres.

-¿Quins van ser els principals reptes tècnics que va afrontar al rodar?

-Al principi tot van ser dubtes: quina càmera usar, com ho faríem amb el so..., que resolíem sobre la marxa. Va ser emocionant enfrontar-se a aquests entrebancs i després aconseguir l'objectiu. Però tinc clar que aquesta pel·lícula, tot i ser molt petita, ha sigut possible perquè al darrere hi ha gent molt gran.

-¿I com va orquestrar el treball amb els actors?

-Ells tenien la possibilitat de crear els seus propis personatges, i això els va servir de motivació. I la mateixa urgència del projecte els feia estar en un registre interpretatiu molt especial. Hi havia una tensió molt creativa que va contribuir que exprimissin al màxim les seves habilitats.

-La pel·lícula està plantejada com una obra de teatre, una cosa que ja havia treballat altres vegades.

-Comença en un registre gairebé neorealista i a mesura que avança es va teatralitzant, va adoptant una espessor més dramàtica, fins a arribar al punt culminant, amb Petra Martínez i Juan Margallo a sobre d'un escenari. La paraula va guanyant fins a tenir el poder absolut.

Notícies relacionades

Catalunya, mos a mos

El nou cofre de Springsteen

-¿Per això es diu Hablar?

-La paraula és una de les poques armes que té la cultura. Mentre hi hagi paraula, hi ha esperança.