«Si arribo a la gent amb la música és un honor»
«Si arribo a la gent amb la música és un honor»_MEDIA_1 /
L'odissea pop de Joël Iriarte, Joe Crepúsculo, té un nou capítol en Nuevos misterios, disc que sortirà el 18 de maig (avui, 21.30 hores, el presenta a Almo2bar) i que és un compendi de les seves arts melòdiques amb incursions en tota classe de ritmes, de la llatinitat tropical al hip-hop. Svper, Soleá Morente, La Bien Querida, Tomasito i Las Negris li fan costat en un treball que Crepúsculo, natural de Sant Joan Despí, ha gestat al seu nou epicentre a Madrid.
-¿Ha trobat a Madrid més comprensió a la seva proposta musical que a Barcelona?
-No, és la mateixa gent, que probablement ve del pop, de l'indie, del món hipster... En qualsevol ciutat hi pot haver algú així. A Facebook pots veure d'on vénen els likes, i de moment de Barcelona n'hi ha més.
-En el que fa hi ha ressons de la movida.
-És un referent, sí. Es van fer coses guais, llavors, i més comparant-les amb els 90. Però m'agradaria superar això i avançar: en aquest disc em fixo en ritmes que no hi havia abans: trap, hip-hop, dubstar, EDM…
-Era adolescent als 90. ¿Va desenvolupar el seu gust al marge de l'indie?
-No sabia què era. Als 90 m'agradaven més el heavy i el bakalao. Guns n'Roses, Van Halen, Rush... Grups que venien del meu pare: Lynyrd Skynyrd, Yes... Quan deia això, la gent pensava que me'n fotia, ¡però a mi m'agraden Dire Straits! I als 80 hi ha coses que sonen molt modernes: una cançó de Yes del seu disc 90125 sona a Animal Collective.
-I en paral·lel, ¿música mákina?
-Vaig començar component cançons valencianes, molt ràpides, a 180 bpms, a l'estil hardcore de Rotterdam.
-Aquest fons rocker clàssic no s'adverteix gaire en el seu disc.
-No d'una manera tècnica, però en les melodies hi ha un pòsit que queda. M'interessava molt veure aquelles bandes tan curioses que tenien una cançó que arribava al gran públic: el single. M'atrau molt la música que arriba a la gent.
-Quan es parla d'arribar a la gent últimament pensem en la sintonia social, i no tant a ser comercial. ¿No és un pecat mortal, llavors, voler ser accessible?
-Crec que no, a un músic el que més li agrada és que vagi molta gent als concerts. No crec que hi hagi ningú que es recolzi en el maleïdisme per no desitjar això... Si arribo a la gent amb la música és un honor.
-En una cançó, El reino de la nuez, parla de l'Àfrica i la immigració.
-Té moltes lectures i una és aquesta. Una altra és la capacitat d'entendre'ns a nosaltres mateixos: la nou és el cervell, el món que ens muntem. La cançó té el que jo anomeno molts pisos d'interpretació.
-¿Creu que incorporant ritmes llatins pot accedir a aquest públic?
-Ho vaig pensar, però cada cop tinc més clar que estàs encasellat. Mentre estigui en els cercles en què estic seguiré arribant a qui arribo.
-És una qüestió de canal, llavors: potser hauria d'intentar que el fitxessin com a jurat de La Voz.
-Per exemple, o sonar a Cadena Dial. Però estic bé on estic. I em sento en un moment maco.
-¿El preocupa l'envelliment de l'entorn hipster?
-La setmana passada vaig anar a veure un raper, El Coleta, i jo era el més gran del públic, que era de nens d'institut. L'endemà vaig anar a un acústic d'un grup indie i hi havia gent de 40 en amunt. Hi ha una trinxera entre aquest públic i la gent més jove. No sabem què els agrada als joves.
Notícies relacionades-¿Això el fa sentir-se culpable?
-No, però sí responsable. Músics, periodistes, tenim el deure de conèixer el que hi ha, i és important intentar franquejar aquesta trinxera, perquè aquesta gent és la que d'aquí 20 anys tindrà poder adquisitiu.
