L'11-S de l'imperi romà

Passejant per les estances vaticanes, el professor Santiago Castellanos observa al sostre un fresc de Tommaso Laureti en el qual no s'havia fixat mai. Una estàtua pagana a terra, feta trossos. El seu lloc al pedestal l'ocupa una creu. Al voltant, l'arquitectura romana es manté. Utilitzarà amb els seus estudiants d'Història Antiga de la Universitat de Lleó, ens comenta, aquesta imatge que explica tan eficaçment el triomf del cristianisme en els últims segles de l'imperi romà. Igual que els ha narrat ell amb la seva primera novel·la històrica, Martyrium. El ocaso de Roma (Ediciones B), que ara segueix Barbarus. La conquista de Roma, que avui arriba a les llibreries. Una segona entrega que acaba amb la conquista i saqueig de Roma per part d'Alaric, un fet «que va suposar un xoc psicològic tan enorme que és possible fer un paral·lelisme amb l'11-S als EUA, quan la gran potència es va veure atacada al seu propi cor», opina l'autor.

DEL DANUBI A ROMA / Castellanos (Logronyo, 1971) és tan pedagògic en les seves lliçons com novel·lesc a l'hora de fer ficció. A Barbarus, un nen i una nena gots, Eldes i Dago, comparteixen l'itinerari del seu poble entre els anys 376 i 410 d. C.: morts de gana i perseguits pels huns, travessen a milers el Danubi. «Són cristians que vénen per establir-se com a grangers, que volen venir a viure a un món millor», explica Castellanos. Allà els gots són tancats i sotmesos a una fam atroç -«l'episodi dels pares que venen un fill com a esclau a canvi de carn de gos està extret d'un testimoni directe dels fets, el de l'historiador i soldat Ammià Marcel·lí»- fins que tips d'humiliacions s'alcen en armes i massacren a Adrianòpolis l'emperador Valent i les seves legions. Arriba la pau, Eldes i Dago s'instal·len com a pagesos a Tràcia i busquen un futur millor com a orfebres a Roma, però aquesta no aprèn la lliçó, torna a burlar els líders visigots i la història s'acaba amb Alaric saquejant Roma per primera vegada (no última; l'imperi d'occident continuaria existint 66 anys més) en vuit segles.

Els dos clímaxs bèl·lics del llibre, Adrianòpolis i el saqueig de Roma, tenen, per cert, un paper molt moderat en el conjunt del llibre, davant la peripècia d'Eldes i Dago, del seu fill Waldo, el prototip de l'immigrant de segona generació que transforma la marginació en violència contra la societat d'acollida, la prostituta Fulvia i el murri Rufio, que explica acudits romans reals, conservats en un repertori del segle IV, el Philogelos, «que per cert demostra que els romans tenien un sentit de l'humor groller i bàsic»... L'opció de Castellanos vindria a ser una cosa molt semblant al mètode Follett: «Explicar a partir de personatges de la vida quotidiana processos complexos, i al mateix temps moure'ns en el món de les emocions».

«La pregunta del milió - es planteja l'escriptor i historiador- és: ¿això s'enfonsarà com es va enfonsar Roma? Hi ha paral·lelismes que són inevitables però no són crisis idèntiques. Estaria venent fum, com un oportunista, si digués que la crisi de Roma és com el que estem vivint, que això s'enfonsa».

Però aquest seriós historiador no pot evitar deixar-se portar una vegada i una altra pels paral·lelismes, passejant per les ruïnes del fòrum, «perquè la crisi de Roma és la crisi de Roma, però com a element de reflexió podem comparar-la; era crucial que el lector tingués a la retina la corrupció, la crisi fiscal per la pressió recaptatòria sobre les classes mitjanes i l'evasió fiscal dels rics, la inoperància militar, la immigració, el xoc religiós... És increïble el paral·lelisme entre la llei que prohibeix entrar a la ciutat vestint les bracchae, els pantalons dels bàrbars, i els intents de prohibir l'ús del burca. O entre els gots apinyats a l'altre costat del Danubi i els que estan esperant a saltar la tanca». Hi ha un altre perillós fantasma que sobrevola aquest discurs. Però Castellanos apunta a la falta de generositat i encara més d'intel·ligència a l'hora de trobar encaix a l'imperi als nouvinguts. «Necessitaven mà d'obra, i mà d'obra militar. I Roma va fracassar, no els va saber integrar. Nosaltres necessitem polítiques d'integració intel·ligents, encara que temo que en algun país arriba tard».

Notícies relacionades

Catalunya, mos a mos

El nou cofre de Springsteen

ELS BÀRBARS / El tòpic «del bàrbar com un paio de cabells llargs, ulls blaus, que va vestit amb pells, fa molta pudor i és molt lleial als seus caps» ve de Tàcit i el va conservar el romanticisme. Però Castellanos volia mostrar que «els bàrbars no eren tan bàrbars com ens pensàvem, els seus caps portaven signes de poder a la romana, van ser invasors però també alts oficials, perquè ni les legions eren les de les pel·lícules, ni tampoc els bàrbars». De la visió romàntica de la caiguda de Roma amb columnes abatudes, flames per tot arreu i verges violades als peus de guerrers salvatges, molts van voler passar a una altra de relativament incruenta, com si Alaric hagués demanat educadament les claus del Capitoli a la recepció. ¿Amb quina es queda? «Hi va haver tres dies de saqueig, no va ser un passeig estiuenc però tampoc va suposar la fallida de la ciutat. Existeix un més que probable pacte amb el bisbe de Roma perquè no es toquin les esglésies cristianes».

EL COLOSSEU / Una de les parades que Castellanos ha elegit per presentar la seva novel·la a Roma és el Colosseu. A la novel·la, un monjo cristià aixafaguitarres, al més pur estil Jimmy Jump, intenta boicotejar la degolladissa. L'escridassen, és clar. «La lluita de gladiadors forma part de l'ADN de Roma, però aquest és un reflex del començament del seu final, d'un canvi de valors progressiu. Els gladiadors perden el suport dels nous poders, els bisbes i l'aristocràcia cristianitzada, però també va deixant de ser rendible», explica l'autor. ¿Que s'acabés amb una societat que corejava, com seguidors de Bruce Springsteen al Camp Nou, l'espectacle de la mort d'éssers humans no és una mostra que l'ascens del cristianisme va portar unes quantes coses positives? «L'aposta pel cristianisme va ser política. Aquella ètica de la persona -respon Castellanos- ha de ser vista de manera positiva, però també tenim l'aliança amb el poder, el manteniment de l'esclavitud... Al final, en els títols de crèdit d'aquesta pel·lícula, el que queden són els bisbes».