¿Què se n'ha fet del Dogma 95?

Ara fa just 20 anys, Lars von Trier es va coronar oficialment com el més terrible dels enfants del cine europeu al llançar 500 pamflets sobre l'auditori del parisenc Odéon Theatre durant una conferència sobre el futur de l'art inventat pels Lumière. Com si es tractés de les taules de Moisès, aquelles quartilles incloïen un rígid decàleg de normes -els decorats i vestits d'època quedaven prohibits, igual que la il·luminació i el so artificials, els directors havien de rodar amb la càmera a la mà- destinades a alliberar el mitjà de tots els seus excessos i convencions. Acabava de néixer el Dogma 95.

El cert és que ningú va parar gaire atenció a l'assumpte, almenys fins que Thomas Vinterberg, el cofundador, va obtenir el premi especial del jurat de Cannes el 1998 gràcies a Celebración, la primera pel·lícula a rebre el certificat Dogma. Aquella sòrdida història d'abusos sexuals va fer més taquilla a la seva Dinamarca natal que Titanic (1996), i Von Trier va secundar el seu èxit estrenant Los idiotas gairebé simultàniament.

Després del sòlid impacte generat al circuit de festivals i la taquilla internacional pel Dogma núm. 3, Mifune (Soren Kragh-Jacobsen, 1999) i el Dogma núm. 4, The king is alive (Kristian Levring, 2000), molts es van afanyar a saludar el moviment com l'esdeveniment cinematogràfic més important des de la irrupció de la Nouvelle Vague a principis dels anys 60.

I malgrat que no va estar mai clar quant d'aquell manifest era genuïna innovació i quant mera estratègia autopromocional, els certificats Dogma van començar a ser repartits amb tanta facilitat com les multes de trànsit a l'Eixample entre cineastes de tot el món -es van arribar a certificar 254 pel·lícules- que al capdavall  acabarien demostrant com la reacció davant les convencions pot fàcilment degenerar ella mateixa en una convenció. Pitjor encara, fins i tot abans que Von Trier i companyia firmessin el seu certificat de defunció el 2005, el moviment va anar morint a poc a poc a mesura que les seves normes eren usades per fer pel·lícules mediocres. Cineastes com Kurosawa i Spielberg van ser convidats al seu dia a sumar-s'hi, però van declinar l'oferta.

Pel·lícules mediocres

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Ara bé, el Dogma 95 no només va servir per acumular pel·lícules mediocres. Contràriament, va aplanar el camí per a l'època més meritocràtica en la història del cine d'autor -infiltrar-se a Hollywood no va estar mai a la seva agenda-.

I tots aquells que en l'actualitat es dediquen a fer cine sense diners i sense suports però amb munts d'idees -a Espanya n'hi ha molts- tenen en el moviment un antecedent. Només els falta un estrateg del màrqueting del nivell de Von Trier.