El sentit de ser humà Ex_Machina

Alex Garland

En el seu debut com a director, l'escriptor i guionista Alex Garland dóna nous aires al concepte de la intel·ligència artificial a través d'un relat que reinventa la història de Frankenstein com a retrat de la fal·lera de l'home per utilitzar la tecnologia per jugar a ser Déu -dos segles després, la seva arma secreta no és el flux d'electricitat sinó el d'informació-, i de com la seva habilitat per crear excedeix la seva capacitat per sentir.

Mentre escenifica els jocs de poder entre els seus tres protagonistes -un triangle amorós en el qual només dos dels components són humans-, Garland aconsegueix sumir-nos en el desconcert, empènyer-nos cap a una pista falsa i després hàbilment dirigir la trama cap a un camí molt diferent, i en el procés, mostrar un control meticulós de l'atmosfera. En qualsevol cas, Ex_Machina és una pel·lícula d'idees, i fa tot el possible per mantenir la història al servei d'aquestes idees en lloc de respondre estrictament a la creació de tensió i intriga.

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

Garland es pregunta què compon la identitat humana i en particular la femenina -i medita sobre els abusos que els homes infligeixen a les dones--; explora les fronteres emocionals que separen els humans dels robots

-més que d'intel·ligència artificial, Ex_Machina parla d'afecte artificial—, i sobretot es qüestiona: ¿quin valor té la humanitat si pot ser tan exactament replicada? ¿I què passaria si una societat posthumana substituís la nostra? Res tan dolent, sembla que és la resposta. N. S.