Tot un festí punk celta a Razzmatazz

Dropkick Murphys és una banda punk, però que transcendeix el format clàssic d'elèctrica, bateria i baix per afegir-hi mandolina, gaita, acordió, flauta… El que fan és punk celta, situat en algun lloc entre Sex Pistols i The Pogues. Una fórmula que cultiven des de mitjans dels anys 90, encara que seria a la dècada posterior (gràcies, en part, a la utilització d'I'm shipping up to Boston a la pel·lícula Infiltrados) quan van viure la seva època de més glòria.

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?

Dimarts a la nit, Al Barr i companyia van arrasar a la sala Razzmatazz amb la seva col·lecció de cançons frenètiques amb esperit de classe obrera. Van caldejar l'ambient amb The foggy dew en versió de Chieftains i Sinéad O'Connor. Després, van assaltar l'escenari amb Out of our heads i van seguir amb Citizen C.I.A. (amb referència a la Sydney Bristow de la telesèrie Alias), The gang's all here, la pugilística The warrior's code o hits de Going out in style (2011) com Cruel i Peg o' my heart, sense cameo de Bruce Springsteen, com a l'àlbum, però encara poderosa.

El cantautor folk-punk Bryan McPherson (un dels teloners) va interpretar Caps and bottles, primer a soles, però finalment amb l'ajuda de tota la banda. Després de la necessària I'm shipping up to Boston, bis irresistible amb The boys are back, Kiss me, I'm shitfaced (l'escenari envaït per fans) i una versió de l'himne de Sham 69 If the kids are united. Suor.