El 'cop de rock' de Bars

Una mica més enllà de les estrelles de l'escena, com Sopa de Cabra, Els Pets i Sau, en el rock en català dels 90 va despuntar una banda, Bars, distingida per la veu de Montse Llaràs i amb un menú sonor decantat per les fonts de la música nord-americana. La banda del Vallès va desaparèixer sigil·losament el 2002 i avui ressorgeix amb un recital als Hostalets de Balenyà (Rockòdrom, 22.30 hores). Un retorn, en principi, «només per una nit», apunta Llaràs, tot i que no s'atreveix a descartar del tot que l'experiència d'avui els impulsi a donar continuïtat a la banda.

Bars, creats el 1987, són recordats sobretot per la seva cançó Foc al cor, un mig temps d'aires folk-rock, amb un enginyós canvi de ritme a mig trajecte, que ha reviscut amb els anys, per exemple, en la pel·lícula Rock & Cat (2006) i en el musical Cop de rock, de Dagoll Dagom, títol que està agafat d'una frase de la tornada. La peça es va incloure en el seu tercer disc, T'ho diré mil vegades (1993), produït per Marc Grau. «Va ser la millor època tant del grup com de l'escena en general», recorda Llaràs, que va viure de ple aquells anys de vi i roses del rock català. «Sortien concerts de sota de les pedres, els ajuntaments tenien diners, però estava tot molt inflat. Després t'adones que la música és cíclica», reflexiona.

Canvi de llengua

Bars van compartir mànager, en diferents períodes, amb Els Pets i Sopa de Cabra. «Una època positiva, perquè la música va arribar a tot el territori, més enllà de Barcelona, i va fer que la gent jove perdés el complex d'escoltar música en català», considera la cantant i guitarrista, que va formar part d'una generació que va introduir aquesta llengua en el rock modern. «Jo venia de seguir Loquillo i Los Rebeldes en tots els seus concerts. M'encantaven. Després, quan vam fer les nostres cançons, vam decidir fer-les en català, tot i que ens van dir que no vendríem discos», recorda.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

Bars confirmen la idea que aquella escena tenia com a referents patrons musicals llunyans. En el seu cas, sobretot, el blues. «Veus com Koko Taylor o Bessie Smith, així com Freddie King i Albert King, i blancs com Eric Burdon, Joe Cocker o Johnny Winter», explica Llaràs. La seva germana Núria va ser una de les primeres llufes, les coristes d'Els Pets. No abundaven les noies en aquella escena. «Les coses han evolucionat, però fa 20 anys a una dona se la qüestionava més a l'escenari. Si era mona, la gent ja es preguntava '¿cantarà bé?'. Hi havia un sexisme que jo vaig respirar», assenyala. El retorn es va forjar en una festa el novembre passat en què, per sorpresa, van aparèixer diversos exmembres del grup. «Si haguéssim intentat una reunió racional hauria sigut difícil muntar-la», considera la cantant. La KOK (Komissió Organitzadora de Koncerts) dels Hostalets és la responsable del concert d'avui, en què intervindran vuit músics vinculats a diferents etapes del grup: els cofundadors Llaràs i Toni Moya (baix) més Josep M. Vilà, Lluís Serra, Miquel Prats, Xavi Rubio, Dennis Herman i Johnny Hockin (no així Jordi Garròs, l'autor de Foc al cor, desvinculat de la banda).

A Llaràs, apartada de la música professional durant l'última dècada, li queda una relació emocional intensa amb l'escenari. «El que més m'ha costat aquests anys ha sigut aconseguir que no em sigui dolorós no cantar. He tingut fills, i cantar davant el públic és una experiència gairebé igual d'intensa», assegura. Qui sap si l'experiència d'avui la convidarà a repetir.