Hanif Kureishi «Estar a la picota no em fa gens de por»

Arriba engalanat pel seu cèlebre encant esquerp, una barreja de «m'enfrontaré a la indignitat de concedir una entrevista amb la màxima elegància possible» i grans dosis de sorna soterrada. El seu malestar només s'aprecia en la manera com fa girar els seus dos ostentosos anells a mesura que medita les respostes. És Hanif Kureishi (Londres, 1954), primer exemplar d'allò que durant els anys 80 es va anomenar escriptor angloexòtic, en aquest cas pare pakistanès i mare anglesa. Jove aïrat llavors, de pell fosca i perfecte accent high class, capaç de fer la radiografia ferotge i encertada de l'Anglaterra en l'era Thatcher. Ara, més reposat però amb la mateixa mala bava, torna amb L'última paraula (Anagrama), un despietat retrat de les misèries del món editorial exemplificat en les figures de l'indi Mamoon Azam, vaca sagrada de les lletres britàniques (en el qual no cal gaire imaginació per reconèixer-hi el Nobel V. S. Naipaul) i Harry Johnson, el seu jove biògraf anglès a la recerca d'un bon escàndol que converteixi la seva feina en un best-seller.

-No sé què deu haver passat a la seva vida, potser és l'aparició de la seva nova nòvia italiana, el cert és que ha recuperat un sentit de l'humor que li faltava a l'última novel·la.-A mesura que em faig gran m'agrada més escriure en clau de comèdia. Però em preocupava que aquesta obra fos només divertida. També vull que als meus personatges els passin coses, no necessàriament agradables.

-Doncs sí. La seva mirada despietada continua estant en bona forma.-M'alegro molt de sentir això. És una cosa que m'afalaga.

-¿Creu que la seva novel·la parla de la impossibilitat de la biografia? ¿Tota biografia és una obra de ficció?-Es poden explicar els detalls de la vida d'algú, el seu naixement, on es va casar, a quin col·legi va anar, però una obra d'art implica alguna cosa més. Una cançó de Bob Dylan o una novel·la de Balzac deixen el sentiment de com van viure un moment en concret. Pots llegir milers de biografies de Dylan però cap et donarà l'experiència que ell ha viscut i transmès a les seves cançons.

-¿Se sentiria més còmode com a objecte de biografia o com a biògraf?-No escriuré mai cap biografia, no m'interessa. Però no tinc cap objecció que se n'escrigui una sobre mi. I segurament m'interessarà llegir-la, per assabentar-me de què he estat fent els últims anys.

-Una biografia sempre excita el nostre costat xafarder. L'última vegada que va venir a Barcelona estava molt interessat en l'última nòvia de Jeannette Winterson. ¿Es reconeix xafarder?-Sóc un gran xafarder, ho confesso. Els escriptors en general ho som, especialment quan ens reunim. La gent ens imagina sopant cerimoniosament amb serioses converses sobre la forma i el desenvolupament d'un sonet, però és fals. El que ens preocupa és qui s'ha tornat a casar o qui s'ha divorciat...

-Al llibre es pot llegir que un escriptor sol ser estimat pels estranys i odiat per la família. ¿Subscriu personalment aquesta frase?-¿M'està preguntant si la meva família m'odia? Ha. Philip Roth va dir que quan un escriptor neix en una família, la família mor. És a dir, que tots els escriptors utilitzen la seva família per a la seva escriptura. Però és el perill de parlar. Parlar sempre és perillós.

-¿Llavors per escriure es necessita una certa dosi d'egoisme?-Bé, estar a la picota no em fa por. Si no t'agrada que et mirin, val més que et dediquis a una altra cosa.

-Vostè ha predicat amb l'exemple, a Intimitat va mostrar els detalls del seu divorci. ¿No se n'ha penedit? 

-No, m'encanta situar-me en aquest remolí. Si no hi ets en certa manera no existeixes.

-Ha negat sistemàticament que Mamoon sigui Naipaul, però llegint la novel·la no podria ser més clar. No sé si m'ho voldrà tornar a negar...-La veritat és que no conec Naipaul gaire bé. Jo sóc molt amic de la seva dona, que és pakistanesa i és molt amiga d'una de les meves ties. Però no era la meva intenció fer un retrat molt concret d'ell.

-Doncs si coneix la seva dona deu saber si Naipaul s'ha reconegut en aquest personatge monstruós.-Bé, ell pràcticament ja no llegeix. Fa uns quants anys que es troba malament i no li interessa gaire el món exterior. No en tinc ni idea. Només sé que és un grandíssim escriptor.

-¿El gran autor indi i el jove escriptor anglès són el reflex de la seva pròpia identitat dual?-Estava interessat a escriure sobre un home jove que, com jo, ha nascut a Anglaterra i també sobre un home indi, com també sóc jo. Però el que realment volia fer és un llibre sobre la literatura, l'art de l'escriptura, el comerç de l'escriptura i el negoci de l'escriptura. Com et guanyes la vida escrivint.

-I en el retrat qui en surt més malparat és l'editor, un home nefast.-Però és un gran personatge, això no m'ho negarà. Potser és el retrat d'un editor dels anys 80, abans que aquest negoci es tornés més corporatiu. A l'Anglaterra de llavors, la majoria de les editorials eren independents. Després es van fusionar i tot es va tornar molt més avorrit. La gent va començar a beure menys, tothom es comportava molt millor. En fi, un fàstic.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

-El llibre també transmet una sensació de final de trajecte respecte de la recepció de la gran literatura.-Quan era petit, els anys 60, hi havia autors que traspassaven els límits de la literatura. Penso en Truman Capote, Norman Mailer, Gore Vidal, Camus o Sartre. Naipaul també estaria en aquesta lliga. Sí, tot això ja no existeix i ho trobo molt a faltar.

-La seva novel·la acaba dient que un verdader escriptor és «un forjador de paraules, un explicador d'importants veritats», algú capaç «de canviar les coses». ¿Ho creu de veritat? ¿La literatura pot canviar les coses?-Hi ha molts escriptors i periodistes que són a la presó a tot el món. I això mostra el poder de la literatura. Els escriptors solen estar en l'objectiu de molts polítics perquè precisament estan explicant la veritat. Sí que ho crec.