Adéu a l'anàrquic místic

Va saber que la mort estava a prop i va tenir temps de preparar-se. Jaume Vallcorba no només va ordenar tots els seus assumptes amb Déu -era un fervent catòlic en aquests temps de descreença- sinó que també va escollir la música que volia que sonés en el seu enterrament -Bach per descomptat, una bella sonata, però també l'exquisit Rèquiem de Fauré- i l'Església on s'havia de celebrar la cerimònia, la basílica de Sant Just i Pastor, la més antiga de Barcelona, «un temple dens i transparent», com el va definir. Fins i tot va discutir amb Josep Pons, director del cor que ahir va interpretar la polifonia sacra en el seu funeral, sobre la pertinència d'incloure tal peça o tal altra. Amb la mateixa delicadesa i rigor amb què escollia a Quaderns Crema o a Acantilado el tipus de lletra o el paper dels seus llibres.

És difícil que això passi en ple mes d'agost, però l'editor, l'humanista, l'home de lletres, va aconseguir ahir en el seu comiat convocar el gruix de la cultura d'aquest país. Hi havia, sense ànim de ser exhaustius, els seus col·legues en l'edició, com Xavier i Ernest Folch, Jorge Herralde, Jacobo Siruela o Daniel Fernández, però també els companys de la universitat, com Francisco Rico -que va ser també com ell deixeble de Martí de Riquer- o Luis Izquierdo; llibreters com Marta Ramoneda, Antonio  Ramírez o Josep Cots; escriptors com Enrique Vila-Matas, Rafel Nadal o Ignacio Martínez de Pisón i molt especialment els autors del seu catàleg, Sergi Pàmies i Quim Monzó al capdavant, juntament amb Rafael Argullol i Ramón Andrés, entre d'altres. Fins i tot gent en principi menys afí a les activitats de l'editor com Javier Mariscal o la productora Isona Passola.

Fins a set capellans van concelebrar la missa. No en va, Vallcorba va morir en pau amb Déu -i segons s'explicava en el recordatori entregat a la sortida, «amb una especial benedicció papal», que incloïa uns versos del Cant espiritual de Joan Maragall en la seva versió catalana i de San Juan de la Cruz, en la castellana: Cantar de la alma que se huelga de conoscer a Dios por fe.

ESPIRITUALITAT / La majoria dels records dels capellans amics que van evocar ahir la seva figura van destacar el vessant espiritual de Vallcorba. Un d'ells va recordar la definició que d'ell va fer Sergi Pàmies: com a «anàrquic místic», i va evocar l'humor amb què en els seus últims dies, «en què es va anar apagant lentament», recordava la seva infància a Reus i la seva funció com a editor: «els teus tresors, allò que t'emocionava, no t'ho vas guardar per a tu sol».

Van ser les dues germanes de l'editor les que van abordar les lectures i a la Carta de sant Pau als corintis va ser inevitable donar-li al versicle «i quan arribi al que és perfecte...», una interpretació laica de la primmirada exigència de l'editor.

Notícies relacionades

Vallcorba-Plana

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Va tancar la cerimònia la seva jove viuda, Sandra Ollo, que ja va llegir un text del seu marit, un verdader testament professional, l'1 de juliol passat en la lliçó final del màster d'Edició de la Universitat Pompeu Fabra en què deia: «Un catàleg editorial és com un grup d'amics que dialoguen». Ollo aquesta vegada va optar per acudir a un lema molt més humà i vital que al seu marit li agradava repetir: «Visca la vida, alegria i felicità».

Les restes mortals de l'editor seran incinerades avui.