RELAT. LA MEVA BANDA SONORA / 4

1978. AC/DC

Avui resulta difícil fer-se una idea del que van representar els primers àlbums d'AC/DC. En els 'babyboomers', l'apogeu de ràbia adolescent va coincidir amb la superació del fransquisme. Les guitarres d'AC/DC van ser la banda sonora d'aquell moment de desconcert.

1978 AC/DC_MEDIA_1

1978 AC/DC_MEDIA_1 / LEONARD BEARD

4
Es llegeix en minuts
VICENÇ PAGÈS

És una llei natural: als catorze o quinze anys descobreixes un grup que et fa la vida suportable. Segons l'època, poden ser els Who, Led Zeppelin o Nirvana. En el meu cas, va ser AC/DC.

Ja coneixíem el rock que venia dels seixanta, i també el hard rock. A l'estiu, algun veí ens havia deixat el Made in Japan de Deep Purple. Els acords de Smoke on the water eren els primers que apreníem a tocar amb la guitarra, però trobàvem AC/DC més contundent, més visceral. En aquell 1978 dominat per Elton John, Dire Straits i els Bee Gees, el primer elape d'AC/DC gravat en directe sonava irat com només ho són els quinze anys.

La resta de grups eren dinosàurics al costat de les cançons d'If you want blood (you've got it). S'iniciaven amb els riffs estripats d'Angus Young, després entrava la resta d'instruments i finalment la veu de Bon Scott, una mica massa aguda però prou autèntica. Per mi, en aquella època la imatge d'AC/DC era la d'un casset SONY de 60 minuts amb l'etiqueta taronja. Tardaríem anys a veure els vídeos on Angus Young es recargolava per l'escenari i Bon Scott es plantava com un gallet davant el micrófon, desafiant el món. Els videoclips no havien arribat, i els programes de música eren rars. Els més avançats compraven la revista musical Popular 1 i ens la deixaven quan havien repassat tots els articles.

La fórmula d'AC/DC era senzilla: tocar fort i de pressa, com si el món estigués a punt d'acabar-se. Avui dia resulta difícil fer-se una idea del que significava escoltar aquella energia guitarrera durant els anys de la transició. Costava entendre el que estava succeint al país i al món, i no hi havia cap certesa sobre el futur, però l'energia d'aquells australians creava uns breus espais en què teníem la sensació que tot era al seu lloc. Després s'han dissenyat constel·lacions de rebel·lions estandarditzades, amb petites variacions de terminologia, de roba, de ritme. El 1978, però, no hi havia cap dubte: aquella gent era de debò. Bon Scott no tardaria ni dos anys a morir, just després de l'èxit mundial de Highway to Hell. No va pas ser una mort anunciada, ni una agonia televisada, ni un llarg flirteig amb drogues d'última generació, tan sols una nit amb massa alcohol. Tenia més del doble d'anys que nosaltres. ¿Ja es tractava de deixar un bonic cadàver, no?

Si haguéssim pogut anar a un concert d'AC/DC no ens hauríem pas posat cap uniforme. Bon Scott es limitava a cantar, amb samarreta o sense, i Angus Young es disfressava amb la roba escolar que va fer popular l'entremaliat William Brown, tot i que acabava tocant amb el tors nu. Va ser més tard que van sorgir tribus ad hoc amb uns pentinats, uns braçalets, unes samarretes i fins i tot unes begudes diferenciades. Tampoc havien aparegut les complicades derivacions musicals del drone metal, l'sleaze rock o el trashcore.

El 1978, quan algú anava a Londres tornava amb els discos que aquí no existien, amb les cançons que era impossible sentir en cap programa de ràdio o televisió. Ens perdíem moltes gravacions, però apreníem a fixar-nos en la coherència de cada longplay, en la successió de temes, en l'adequació de la portada al contingut. Avui dia és tan fàcil concentrar-se en els hits, saltar-se les cançons que no han tingut èxit, que costa fer-se una idea de l'evolució musical de cada grup, dels passos endavant, endarrere i al costat. Fa poc vaig veure un reportatge en què es preguntava a joves que anaven amb els auriculars posats pel carrer quina música estaven escoltant. La majoria havien de consultar l'ipod abans de respondre. Som lluny d'aquells anys en què podíem escoltar el mateix disc durant mesos, coneixent cada detall de la portada, sense accedir a cap altre disc fins que l'havíem avorrit.

L'escassesa de material tenia un altre efecte. La discografia familiar acumulava els gustos de diferents generacions, obsequis no desitjats, discos regalats per la Caixa, d'altres que ens havia deixat algú que havíem oblidat. El resultat era una heterogeneïtat considerable. Es barrejava la rebel·lió i l'Eurovisió, la chanson i la música negra, Ray Coniff i els Stones, la rumba i la música de pel·lícules, Ugo Tonazzi i Gardel, Maria del Mar Bonet i Chopin. Com que aixecar-se per canviar el disc feia mandra, escoltàvem cada cara fins al final. Eren sempre les mateixes cançons, sense filtres ni el·lipsis. Finalment, ens convertíem en uns experts en els discos que l'atzar havia congregat a casa nostra. Avui, sona una cançó a la ràdio i de sobte resulta que l'havíem escoltat mil vegades, ens recordem de tots els matisos, encara que no sabríem dir si ens agrada -però tant és, ja que per un moment deixa entrar l'aroma del temps.

Escoltades ara, aquelles cançons d'AC/DC conserven tota la ràbia. L'inici de Bad Boy Boogie, el ritme de High voltage o de Let there be rock mantenen la mateixa agressivitat d'aleshores, però la identificació generacional s'ha perdut. Ara ja no tenim ganes de saltar ni de moure el cap amunt i avall, sinó que hi veiem tan sols una evolució natural del rock d'inicis dels setanta, cançons que poden animar qualsevol festa amb un toc de postureig vintage. Llavors, però, ens hi anava la vida. No en sabíem més, i sabíem prou: teníem quinze anys.

Notícies relacionades

I DEMÀ:

5. 1979: The Clash