Ja són aquí els rockers morts

Les vides no sempre exemplars dels músics pop solen deixar un mal gust de boca als seus seguidors quan són portades a la pantalla, probablement perquè impera en aquestes adaptacions una transcendència, sovint impostada, que voreja el ridícul o hi incorre directament, com es va poder comprovar a The Doors, el penós homenatge que li va fer Oliver Stone al pobre Jim Morrison. Personalment, les més disfrutables sempre m'han semblat les que es movien en el terreny de la tragicomèdia, sobretot si el protagonista era un heroi menor del rock and roll. Penso en Sid & Nancy (1986), d'Alex Cox, amb un Gary Oldman portentós en el paper de Sid Vicious, o en Telstar (2008), de Nick Moran, dedicada al productor i compositor britànic Joe Meek, un paio de traca: fabricant d'èxits, experimentador grinyolant de les possibilitats de l'electrònica a principis dels 60, homosexual d'urinari, addicte a les pastilles i entestat a convertir el pusil·lànime del seu nòvio, el cantant Heinz, en el nou Elvis, es va acabar fent volar el cap després d'eliminar la propietària del seu pis perquè tenia bloquejats els royalties de Telstar -el seu únic gran triomf a nivell mundial: un instrumental retrofuturista a càrrec de The Tornadoes- per una acusació de plagi… Al cap de tres dies de morir, la justícia li va donar la raó i li van caure cinc milions d'euros al seu deteriorat cadàver.

TIPUS  ATRABILIARIS / Lamentablement, el to de Telstar no és l'habitual en els biopics musicals, encara que també és veritat que als paios com Meek els trenquen el motllo quan neixen. Els productors solen inclinar-se, això sí, per subjectes atrabiliaris que donin de si a la pantalla. Per exemple, en tipus com James Brown, la biografia del qual, Get on up, es va estrenar als Estats Units aquest 1 d'agost, o Jimi Hendrix, del qual es podrà veure en primícia aquest setembre al festival de Toronto la pel·lícula All is by my side.

 

La primera ha reunit bones crítiques i una taquilla molt decent, i entre els seus productors figura Mick Jagger, qui no solament va conèixer el pare de Sex Machine, sinó que fins i tot va arribar a compartir escenari amb ell a la televisió nord-americana. Sense necessitat d'estar tan boig com Joe Meek, James Brown també es va distingir per una actitud erràtica i un gran amor a les drogues; la seva favorita era el PCP, i després d'ingerir-ne solia començar a repartir bufetades a la nòvia de torn (a excepció de Dan Aykroyd en el paper del seu mànager, el repartiment es compon de desconeguts per al públic espanyol).

Pel que fa a All is by my side, de John Ridley, s'ha de dir que se centra en els anys 1966 i 1967, abans de la publicació del disc que faria famós Hendrix,  Are you experienced?, i que el protagonista és André 3000, d'Outkast, el grup que ens va alegrar la vida a molts fa alguns estius amb el seu Hey, ya.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

DE BROADWAY / A efectes domèstics, el primer biopic que arribarà a les nostres pantalles serà, el 5 de setembre, Jersey boys, adaptació del musical de Broadway a càrrec de Clint Eastwood. El musical ja ha recaptat més de 380 milions d'euros, però no és segur que mogui les masses al nostre país, on ningú es recorda de Frankie Valli i el seu grup, The Four Seasons, a qui es rendeix homenatge audiovisual. Encara que va ser tremendament famós al mercat anglosaxó des dels 60, Frankie Valli (nascut Francesco Castelluccio) no va ser mai una celebritat a Espanya, i és poc probable que ho sigui ara, als seus 80 anys acabats de fer. Ah, i la crítica americana ha dit que, potser, l'austera direcció d'Eastwood -que reconeix sense rubor que no ha escoltat els Four Seasons en la seva vida- no era el que necessitaven Frankie i els seus col·legues Tommy de Vito, Nick Massi i Bob Gaudio.

DOCUMENTALS HONESTOS / Pot ser que el documental resulti més adequat a l'hora d'explicar la vida de tots aquests sants laics. Recordem l'èxit de Searching for Sugar Man. El món del pop està trufat de personatges especials, potser no gaire famosos, que mereixen, si no una superproducció de ficció, sí un honest documental. Això sembla haver pensat Mike Myers, l'inoblidable Austin Powers, al rodar Supermensch: The legend of Shep Gordon. Fora de la indústria musical, ningú sabia fins ara qui era el tal Shep Gordon. Segons Meyers, un crac mereixedor d'una sentida biografia: mànager de Groucho Marx i Alice Cooper (seva va ser la idea de les calces de paper en el vinil de School's out), amic de Michael Douglas i Sylvester Stallone, tarambana extraordinari d'una gran sinceritat -vegeu la seva foto lluint una samarreta en què es llegeix No head, no backstage pass (Si no hi ha mamada, no hi ha passi d'escenari), i budista tardà refugiat a Maui (Hawaii). Vaja, que el tio promet: confiem que Supermensch: The legend of Shep Gordon es coli en la pròxima edició del festival barceloní In-Edit.