Un futur que terroritza

El futurisme optimista de la ciència-ficció ja fa dècades que és cosa del passat. La crisi econòmica i ecològica del sistema, l'increment de les desigualtats i les inquietuds davant les disrupcions de les noves tecnologies són pastura per a la proliferació del que s'ha convingut a denominar distopies. Futurs molt negres, el revers de les utopies, que el fenomen dels Jocs de la fam popularitzat combinant els elements més banals de la literatura juvenil (amors adolescents, violència efectista) i cert discurs antisistema. Però no totes les distopies són d'importació.

El segell Fantascy acaba de publicar una antologia de 12 relats distòpics, Mañana todavía, editada per Ricard Ruiz Garzón, que reuneix veterans i noves promeses de la literatura fantàstica i juvenil i autors que s'aproximen al gènere des de la literatura sense etiquetes: Laura Gallego, Emilio Bueso, Elia Barceló,  Félix J. Palma, Rosa Montero, Juan Miguel Aguilera, Marc Pastor, Rodolfo Martínez, José María Merino (l'acadèmic que pot fer entrar el terme distopia al diccionari), Susana Vallejo, Juan Jacinto Muñoz Rengel i Javier Negrete. «Són 12 formes molt diferents d'acostar-se a la distopia. És sorprenent, per exemple, que el sentit de l'humor estigui present en algunes», apunta l'antòleg. Això és especialment cert en la novel·la curta de Javier Negrete que tanca el volum, amb un futur en què la correcció política ha devastat l'educació i la literatura fins al punt que només es poden llegir llibres com Harry Potter y el misterio de la persona de procedencia multicultural o una versió d'El senyor dels anells, en què «la hobbit femenina Froda era la encargada de llevar el Anillo junto con su persona amiga masculina Sam».

¿TOT SÓN DISTOPIES? / El subtítol de l'antologia publicada per Fantascy (Doce distopías para el siglo XXI) ha generat un cert debat entre bloguers especialitzats. ¿Són els 12 relats realment distopies? Encara més, ¿ho són tots els llibres que són presentats amb aquesta etiqueta convertida ja en reclam comercial? La resposta depèn de fins a quin punt s'adopta una definició rígida. Si una distopia és, ras i curt, una ficció que es desenvolupa en un futur gens desitjable, totes ho són. Per als més inflexibles, només seria apropiat parlar de distopia quan la ficció presentés una societat futura aparentment idíl·lica però que amaga un verdader infern o, de manera encara més restrictiva, una societat que proclamés uns principis teòricament ètics que emmascararien el control de les masses alienades per una reduïda elit.

En aquest cas, relats com Al garete, d'Emilio Bueso (una humanitat nàufraga després de la fusió dels dos pols), Gracia, de Susana Vallejo (una societat que s'ha canibalitzat després de l'esgotament dels recursos naturals), Limpieza de sangre de Juan Miguel Aguilera (una Europa islàmica després d'una epidèmia d'Ebola), Camp Century de Marc Pastor (un spin off de L'any de la plaga) o Instrucciones para cambiar el mundo de Félix J. Palma (un relat absurd d'un món a l'inrevés vorejant la puerilitat) encaixarien llavors més aviat en els apartats de la ficció postapocalíptica, el terror zombi o la història alternativa.  «No sóc un purista -opina Ruiz Gar-

zón-. Un relat pot ser distòpic, i aquests 12 ho són, encara que una distopia hauria de ser una novel·la, en què es pugui reproduir tot un món futur i subvertir-lo».

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

L'OMBRA DE FAHRENHEIT 451 / Clàssics de la narrativa distòpica com 1984 de George Orwell o Un món feliç d'Aldous Huxley van ser escrits sota l'ombra dels totalitarismes. Les noves distopies entronquen amb el Ballard que entreveia les perversions de la modernitat, amb la denúncia de la desigualtat, del canvi climàtic i el consum insostenible i de la destrucció de les formes tradicionals de transformar el saber per les noves tecnologies. Bona part dels autors de l'antologia de Fantascy mostren aquesta última inquietud que els remet tant a la sèrie Black mirror com a Fahrenheit 451: la xarxa social infantil del relat WeKids de Laura Gallego, La inteligencia definitiva de José María Merino (l'acadèmic aporta un relat tecnòfob que és una de les baules febles de l'antologia), Colapso, de Jacinto Muñoz Rengel (una història que recorda molt, potser massa, l'episodi The entire history of you de Black Mirror) i Los centinelas del tiempo de Javier Negrete, una novel·la curta més que un conte amb una incineració de llibres digna de Ray Bradbury. «És significatiu de com estem enlluernats per la tecnologia i la hipercomunicació, i les seves conseqüències, encara que sigui molt més inquietant el desastre mediambiental», apunta Ruiz Garzón.

¿I EN CATALÀ? / I per cert, com es recordava fa poc en aquestes mateixes pàgines, la literatura catalana tampoc està al marge d'aquest fenomen, i tot el que s'ha dit dels autors d'aquesta última antologia en llengua castellana es podria dir dels distòpics llibres de Marina Espasa, Víctor Nubla, Maiol de Gràcia, Sebastià Jovani, Joan Lluís-Lluís, Dolors Millat o David Castillo.