El greix pertorbador

Els llibres de Lionel Shriver (Gastonia, Carolina del Nord, 1957) solen portar el lector a desagradables nivells d'inquietud i mal rotllo. El millor exemple, i el més conegut també, és Tenemos que hablar de Kevin, retrat d'un psicòpata adolescent des del punt de vista de la seva mare, que va ser traslladat al cinema. Ara l'autora, establerta a Londres, on viu amb el seu marit, músic de jazz, s'enfronta al seu quart títol des d'aquell. Germà gran (L'altra / Anagrama) té un punt de partida real, la defunció del seu germà gran, obès mòrbid, que va morir l'any 2009, poc abans de sotmetre's a una operació de by-pass gàstric. En les hores prèvies, el metge havia parlat amb Shriver sobre la possibilitat que el seu germà es traslladés al domicili d'ella per passar allà el postoperatori, cosa que, truncat per la mort, mai va arribar a succeir. No obstant, sí que passa en la ficció perquè Shriver construeix la seva novel·la a partir d'aquest supòsit, que es revelarà com embogidor. «No tracta del que va passar sinó del que hauria pogut passar. Aquesta idea està en el punt de partida de la majoria de les meves novel·les». 

Parlar d'obesitat per a l'escriptora és referir-se a una addicció individual apuntalada en una societat embogida en la qual coexisteixen el menjar porqueria i el culte al cos. «Als Estats Units, on aquest problema és més greu -malgrat que últimament està arribant a la Gran Bretanya-, només cal mirar la tele per adonar-se  que allà tenen un problema, que l'únic que els importa és el menjar, amb aquests programes de fast food, d'alta cuina i de com perdre pes». I es llança a una psicoanàlisi d'urgència d'aquesta societat de consum atrapada en un cercle viciós: «Tot està dissenyat perquè la nostra satisfacció no sigui mai satisfeta. El gaudi sol venir de la culminació del desig, però quan es té massa del que hem desitjat immediatament es mata el desig». Si s'aplica aquesta regla al menjar s'obtindrà un diagnòstic tan desagradable com inquietant. «Hem substituït el sexe pel menjar. Ara el que està prohibit és el menjar perquè el sexe està a tot arreu». També lamenta que els possibles lectors que pateixen obesitat puguin sentir una gran aversió per un llibre que, per descomptat, no ofereix una visió complaent del problema. «Em veuen prima a la solapa i suposo que es pensen que vull jutjar-los, i no és així».

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

Les pors de Lionel

Si a Tenemos que hablar de Kevin, Shriver semblava amagar la seva pròpia por a la maternitat, en aquesta novel·la bé es podrien reflectir, o almenys així ho deixa entreveure la premsa britànica, algunes característiques de la relació que la fibrada autora manté amb el seu cos, ja que actostuma a córrer cada nit 16 quilòmetres al llarg del Tàmesi i, malgrat tenir  aquesta despesa calòrica, només fa un àpat al dia. «La premsa britànica ha volgut retratar-me com una sonada, només perquè sóc dona. No passa el mateix amb un famós militar anglès, de qui es va revelar que feia el mateix que jo, i de qui van destacar la seva gran disciplina».