«Crec que intento avorrir l'espectador expressament»

Acaba de guanyar la Palma d'Or del Festival de Cannes -i de passada s'ha confirmat com un dels grans autors del cine actual- gràcies a la seva cinquena pel·lícula, Winter sleep. En aquesta cinta el cineasta turc se serveix d'una successió de converses inspirades en textos de Txékhov per meditar sobre algunes misèries pròpies de la condició humana.

-No és la primera vegada que el seu cine s'inspira en Txékhov o en els literats russos en general. ¿Què l'atrau d'ells?

-Al principi el meu gran referent era la meva pròpia vida. En les meves primeres pel·lícules, els personatges estaven inspirats en les parts més odioses de la meva pròpia personalitat. Era la meva manera de fer teràpia. Però la literatura russa sempre ha estat una influència perquè gràcies a Dostoievski, Tolstoi i Txékhov vaig aprendre a observar el món perquè em vaig reconèixer en els seus personatges, tipus melancòlics i pessimistes.

-¿D'on prové el seu pessimisme?

-Crec que ser realistes ens obliga a ser pessimistes, perquè l'ésser humà és essencialment fosc. A més, crec que només es pot tenir esperança des del pessimisme. Si assumeixo que la vida és terrible, si m'enfronto a aquesta veritat i medito sobre aquesta idea, la puc controlar i ja no em fa mal. Al final, tot i que em nego a posar a les meves pel·lícules un final feliç per confortar l'espectador, hi ha tanta esperança com en la vida real.

-Les seves pel·lícules narraven a través de les imatges i els silencis. A Winter sleep els personatges parlen sense parar. ¿Per què?

-Em vaig voler posar a prova. En realitat els diàlegs m'agraden molt; la meva primera pel·lícula, Kasaba, n'estava plena. El problema és que durant aquell rodatge no vam gravar el so en directe, de manera que sincronitzar el so en postproducció va ser un infern. Des d'aleshores els vaig agafar molta por als diàlegs i vaig començar a narrar amb imatges.

-Incloure la paraula sleep (son) en una pel·lícula que dura 196 minuts, ¿és una provocació?

-Sí, m'agrada provocar. Crec que intento avorrir l'espectador expressament. Així no oblidaran la pel·lícula i amb el temps hi descobriran algunes veritats.

-¿Podríem dir que l'avorriment és la raó per la qual els personatges de la pel·lícula parlen tant, i per la qual són tan cruels i arrogants?

-Això ens passa a tots: com més ocupats estem menys temps tenim per pensar que som molt miserables o que estem molt ressentits amb els altres. A més, els meus personatges es coneixen molt bé. Coneixen els punts febles de l'altre, i els utilitzen per ferir. Jo mateix em comporto així quan discuteixo. Tenir la raó ens fa despietats.

-Va coescriure la pel·lícula amb la seva dona, Ebru Ceylan. ¿Van discutir gaire?

-Moltíssim. Van ser baralles llarguíssimes, fins a la sortida del sol, perquè tots dos volíem dir-hi l'última paraula. Però aquestes baralles ens van fer treballar mil vegades millor. Durant algunes de les disputes ens vam fer retrets tan interessants que després jo vaig lamentar que la gravadora no hagués estat en marxa.

-¿Les discussions funcionen entre els personatges com a reflex de les profundes divisions socials, polítiques i religioses que afecten la societat turca?

-El deure d'un director és diferent del d'un periodista. Jo no faig servir el meu cine per parlar de política sinó per poder comprendre el costat fosc de la naturalesa humana. D'altra banda, suposo que comprendre l'ésser humà ens ajuda a comprendre per què el govern del meu país utilitza la violència contra el seu propi poble.

-¿Per què, malgrat aquesta violència, Recep Tayyip Erdogan, segueix guanyant a les urnes?

-En primer lloc, perquè històricament la societat turca ha tingut líders forts, i com a resultat no valoren qualitats com la modèstia, el respecte o l'actitud dialogant. Les veuen com a signes de debilitat. En segon lloc, perquè al meu país ningú és capaç d'assumir responsabilitats o acceptar culpes. Al Japó, si algú mor per culpa de la negligència governamental es produeixen unes quantes dimissions. A Turquia, davant un cas similar tant el Govern com els seus votants envien pilotes fora.

Notícies relacionades

El Sónar arrenca amb flamenc explorador i house amb pedigrí

Quan Lennon va descobrir Amèrica

-Senyor Ceylan, ¿quant li importa la Palma d'Or?

-A tots els cineastes ens importa, és clar, per això tots volem estar a Cannes. Ara bé, a mi Cannes m'importa sobretot perquè em permet vendre les meves pel·lícules. I vendre la meva pel·lícula significa que podré fer-ne almenys una altra més.