Audrey Tautou: "Ningú ha d'enterrar-se en una relació de parella infeliç"

L'actriu francesa Audrey Tautou acaba d'estrenar a Espanya la comèdia Nueva vida en Nueva York, tercera entrega de la trilogia que es va iniciar amb Una casa de bojos (2002) -ambientada a Barcelona, la deuen recordar- i Las muñecas rusas (2005), i en la qual el director Cédric Klapisch acompanya un grup de personatges des de la postadolescència fins a la maduresa.

-El seu personatge, Martine, ha canviat molt des de les dues pel·lícules prèvies, ¿no li sembla?

-Sí, segueix sent una mica histèrica, però m'alegro que hagi evolucionat. Es pren la vida amb una mica més de filosofia, i crec que és bo perquè reflecteix el que a tots ens passa amb l'edat. De tota manera, Martine sempre ha sigut un personatge tan ple de contradiccions, tan impredictible, que les possibilitats de fer evolucionar la seva personalitat eren molt interessants.

-Acaba de dir que, amb l'edat, tots evolucionem. ¿Com sent vostè haver evolucionat des que va rodar Una casa de bojos?

-Òbviament, tretze anys proporcionen molta experiència, encara que tracto de mantenir l'entusiasme i l'espontaneïtat de quan vaig començar. El que per descomptat no he adquirit és confiança, confiança per arriscar. Però com a mínim em sento més còmoda tant en la meva vida personal com en la meva carrera. He de posar-me en perill per sentir-me lliure. Anys enrere, estava atrapada en un remolí i a vegades sentia la pressió de satisfer expectatives que no eren meves. Ja no és el cas.

-¿Per què creu que la trilogia que ha compost Cédric Klapisch ha calat tan fondo entre el públic?

-Crec que el seu gran poder consisteix en la manera com exalça la importància de l'amistat. Qui té amics té un tresor, ¿és cert, oi? A part d'alguns que han acabat d'arribar a la meva vida, essencialment tinc el mateix grup d'amics des de sempre. Ocupen un lloc central en la meva vida. Per a ells jo segueixo sent la mateixa, i això és tota una sort tenint en compte el violent i sobtat procés de mediatització que la meva vida va patir fa uns anys.

-¿Lamenta res de l'èxit que li va proporcionar Amélie (2001)?

-Potser no estava preparada per a tant d'èxit, i durant molt de temps em vaig estar amagant rere una imatge molt determinada de dona ingènua i delicada. Però em vaig adonar que no havia de deixar que els meus temors guiessin la meva vida. Ara vull dir-li a la gent més coses sobre mi, deixar que descobreixin altres facetes de la meva personalitat. Això és el que em motiva a la meva feina. Vull desbloquejar certa modèstia que utilitzo com a armadura i que a vegades em resulta una càrrega. Crec que fer-ho em permetrà anar molt més enllà com a actriu. Aquest és el meu repte per als pròxims anys.

-Nueva vida en Nueva York defensa una idea molt progressista i liberal de la família. ¿Quina idea en té vostè?

-Doncs, precisament, liberal i progressista. Actualment, el que se solia conèixer com a famílies disfuncionals és una realitat majoritària. Els fills de pares separats o de parelles mixtes omplen les escoles. Avui dia les nostres vides estan en constant evolució fins i tot després d'haver complert els 40, perquè mai és tard per buscar la felicitat. A la pel·lícula, tant el meu personatge com el de Xavier (Romain Duris) o Isabelle (Cécile de France) demostren que ningú s'ha d'enterrar en una relació de parella infeliç. Aquesta llibertat és una cosa que la nostra generació ha reclamat.

-Malgrat això, ¿ha sentit alguna pressió per formar una família a mesura que es va acostant als 40?

-Vaig sentir aquesta pressió fa anys, al passar la barrera dels 30. Era una pressió eminentment social. Com deia, em vaig sentir una mica culpable per no ajustar-me necessàriament a la norma. Actualment tinc molt assumit que la meva personalitat és massa caòtica per portar el tipus de vida que requereix ser mare, almenys de moment. Tot arribarà, però al meu propi ritme.

Notícies relacionades

Godzilla ataca de nou

'Nueva vida en Nueva York', avatars dels 'exerasmus'

-Nueva vida en Nueva York parla també de la maduresa i dels desafiaments que l'edat comporta. ¿Quina relació hi té vostè?

-L'únic que em fa por de l'edat és que inevitablement implica que amb el temps vas sobrevivint moltes persones que estimes. Això em fa por. Però, a part d'això, l'edat no m'importa. Tinc algunes arrugues i la carn més flàccida però, ¿quina importància té?