Natalia Tena i David Verdaguer, amor a '10.000 km'

David Verdaguer, el reporter amb bigoti de l'APM i presència habitual a Polònia i Crackòvia, mai havia fet cine llevat d'una minúscula aparició a Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009). Mentre que Natalia Tena, actriu britànica de Juego de tronos, mai havia treballat en castellà. No obstant, tots dos van ser reclutats pel director català Carlos Marques-Marcet per protagonitzar la seva opera prima, 10.000 kilómetros, sobre com una parella intenta mantenir viu el seu amor malgrat que ell viu a Barcelona i ella a Los Angeles. El film -que després d'haver arrasat en el festival de Màlaga arribarà a les sales el 16 de maig- comença amb un pla seqüència de 23 minuts en què la parella està fent l'amor. Volen tenir un fill. A l'aixecar-se del llit, ella obre l'ordinador i veu un e-mail que li anuncia una feina als Estats Units.

-Abans de començar. Natalia, ¿és cert que vostè viu en un vaixell?

-Sí, a Londres.

-¿I com és?

-Quan vaig complir 27 anys, vaig ser conscient que algun dia moriria. Tenir un vaixell era el meu somni. I allà visc, amb els meus dos gats.

-En aquest vaixell es van conèixer vostès abans d'acceptar participar en 10.000 kilómetros.

-David Verdaguer (D. V.): Quan el director em va dir qui seria la meva companya de repartiment, vaig pensar: ¿va de debò? A veure què passa, a veure si demana caviar al camerino, sis tovalloles, vuit llimones i que ningú li miri als ulls directament.

-Natalia Tena (N. T.): ¿Que te'n fums, òstia? Jo no sóc una estrella. Sóc Nat [L'actriu passa a l'anglès quan s'exalta]. Sóc una part molt petita de Juego de tronos. No sóc ningú.

-D. V.: Vas ser estupenda des del primer dia. Com un nou-ric, vaig volar a Londres per conèixer-te. I vam sopar al teu vaixell, ¿te'n recordes?

-N. T.: És clar que sí. Llonganissa, llom, espàrrecs i vi negre.

-D. V.: Jo estava acollonit, però vam riure molt i ens van relaxar.

-N. T.: Per a mi, un dels principals reptes de la pel·lícula era el castellà. Abans mai havia rodat en aquest idioma.

-Però vostè és bilingüe. Els seus pares són espanyols.

-N. T.: Sí, però és complicat. Quan passo uns dies a Espanya, canvio el xip, però jo sempre penso en anglès.

-D. V.: És clar, és que vas néixer a Londres (riu).

-¿Per què els seus pares no la van criar a Espanya?

-N. T.: El meu pare és basc i la meva mare, extremenya. Quan la meva mare es va quedar embarassada es van escapar perquè no volien viure en un país que, entre altres coses, va donar tan tard el vot a les dones. Volien que la seva filla visqués en una altra cultura, així que van emigrar a Londres.

-¿I vostè? ¿Emigraria a Espanya ara?

-N. T.: Per a mi, 10.000 kilómetros és molt important perquè he demostrat que puc treballar en castellà. Em va costar aprendre'm el guió. Sort que el David m'ajudava cada nit a preparar el paper.

-D. V.: Amb una ampolla de vi i espàrrecs.

-N. T.: M'encanten els espàrrecs

-D. V. Blancs i gruixuts. Et tornen boja.

-N. T.: Sí. I respecte a això de venir aquí, deia que m'ho puc plantejar, sí. De totes maneres, he tingut un agent espanyol durant molts anys, però mai m'ha sortit feina aquí. Si em vingués hauria de veure on deixo el meu vaixell. Home, sempre puc venir a Barcelona. M'encanta Barcelona, ho té tot. Tampoc diria que no a viure a Amsterdam o Rio de Janeiro. Són ciutats increïbles. No obstant, mai aniria a Sevilla. La conec bé i hi fa una calor espantosa [L'actriu es torna boja d'alegria, literalment, quan un membre de l'equip de la pel·lícula li porta un cafè sol].

-Natalia, disculpi, ¿d'on treu tanta energia?

-D. V.: Dels cafès. ¿No ho veu?

-N. T.: No, i ara. De la meva banda de música, Molotov Junkebox. Toco l'acordió, canto i escric música. I el meu noi toca el violí. Nosaltres fem música tropical urbana gitana.

-D. V.: Soneu molt bé, de debò. La Natalia és molt explosiva, però treballant és diferent.

-I més en aquesta pel·lícula, tan intimista. Tornem a 10.000 kilómetros i les relacions a distància. ¿Creuen que l'amor pot sobreviure a la distància?

-N. T.: No. ¿Un any sense sexe, com els passa als protagonistes? No, no, no.

-D. V.: Home, el que és clar és que, hi hagi distància o no en la parella, amb l'amor sol no s'hi arriba. Hi ha d'haver una altra cosa.

-N. T.: Una espurna que no es pot descriure. Recordo que una vegada estava fent l'amor amb un nòvio i em vaig posar a plorar perquè tots dos sabíem que allò estava trencat. ¿Per què? No ho sé, perquè sí i ja està.

-¿Creuen que el cine espanyol està capacitat per creuar fronteres?

-N. T.: Sí, és molt important. Jo estic farta d'escoltar l'anglès per tot arreu. Hi ha tanta gent amb tant de talent en altres països. ¿Per què hem de parlar tots en anglès?

-D. V.: Siguem sincers, Natalia. El que fa que 10.000 kilómetros sigui una pel·lícula una mica més internacional és que hi surts tu. El teu nom és important a l'hora de vendre-la. Quan s'estreni, potser a Catalunya vindran 200 persones al cine perquè hi surto jo i diguin mira quina gràcia, a veure com està aquest home. Però el teu nom és bàsic.

-David, ¿creu que 10.000 kilómetros li pot obrir les portes del cine?

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

-N. T.: I tant que sí. És molt bo.

-D. V.: Amb calma. No ho sé. De feina no me'n falta. Tinc teatre tot l'any amb el Lliure. I l'any que ve també. A més, estic amb la tele... Evidentment, m'agradaria molt fer cine perquè és una cosa preciosa. Però no tinc pressa ni pressió. El millor de  tot això és que Carlos [Marques-Marcet, el director] viu a Los Angeles i no tenia de mi la imatge d'un còmic. No tenia els prejudicis que sí que tenen altres directors i productors.