Diana Navarro: "Canto al dolor perquè sé de què parlo"

La cançó Sola la va posar al mapa fa nou anys com a renovadora de la copla. La seva amalgama sonora i prodigiosa veu es va traduir en fulgurant èxit immediat i una trajectòria plena d'inesperats girs estilístics. Diana Navarro ha estat sempre una capsa de sorpreses. I demà dissabte, només tres mesos després de desbordar amb el seu art el Palau de la Música, actuarà a la sala gran de l'Auditori; a les 19.30 i de la mà de Ràdio Tele-Taxi. Diana Navarro Sinfónica es titula l'espectacle, amb tota una orquestra acompanyant-la.

-El seu nou disc, La esencia, recull velles i noves cançons. I la versió amb DVD conté un migmetratge amb el seu debut com a actriu.

-La proposta va arribar com caiguda del cel just quan jo estava acabant un màster d'interpretació i per a mi ha sigut entrar per la porta gran. Es titula Yocasta i està inspirada en la tragèdia d'Èdip Rei; és dir una mica que al final, facis el que facis, tot succeeix com ha de succeir. El destí està escrit.

-¿En el seu propi també?

-Jo crec que sí. Per a les coses bones i per a les dolentes, que moltes vegades les dolentes són les bones també, perquè al final es transformen en positiu.  Et serveix d'aprenentatge.

-El normal és que quan una cantant es llança al cine intenti semblar més jove; vostè, en canvi, encarna una dona de 42 anys. 

-Era el que requeria el guió i ja m'hi vaig acostant, aquest mateix mes en faig 36.

-La esencia també inclou un tema que porta a milions de cases cada tarda la seva veu: la sintonia de la sèrie Amar es para siempre.

-És meravellós formar part de la història d'una sèrie tan emblemàtica com aquesta.

-¿Ja la veia quan es titulava Amar en tiempos revueltos? 

-Sí, sempre que la meva feina m'ho permetia.

-¿I quins han sigut els temps més difícils en la seva pròpia vida?

-Sobretot entre el 2009 i el 2012. Aquesta va ser la meva travessia del desert, fins que vaig començar a ressuscitar.

-I parlant d'Amar es para siempre. ¿Es considera una persona fidel?

SEnDHe sigut fidel en un extrem fins i tot negatiu, perquè primer s'ha de ser fidel a un mateix i després s'ha d'escoltar més versions. Cap extrem és bo, i la fidelitat extrema, tampoc.

-Diana Navarro sempre ha sigut sinònim d'espiritualitat, però en els últims anys la seva imatge també és insòlitament sensual.

-A mi m'agrada l'estètica de la dona espanyola o italiana, amb corbes, i ara que m'he casat amb mi mateixa estic fent més esport, sóc més feliç i això es transmet. M'he alliberat de moltes coses.

-¿El seu inicial èxit Sola l'ha marcat en tots els sentits?

-En tots els significats que la paraula Sola pugui tenir, per això me la vaig tatuar al canell. Poques coses fan tanta por com la soledat, perquè els éssers humans volem estimar i que ens es-

timin. Fins i tot la majoria d'animals viuen en manada. Aprendre a estar sol és complicat, però positiu.

-¿Sempre?

-Home, en el seu moment fa molt de mal. Potser per això canto tant al dolor. Sé de què parlo.

-I més d'un cop plora en escena.

-Sí, moltes. El meu personatge plora, i jo com que tinc empatia amb el personatge també ploro. El visc.

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

-¿És cert que vostè va ser la descobridora de Pablo Alborán?

-Home....  Vaig anar a recollir un premi de l'associació de la premsa de Màlaga i allà vaig conèixer el seu pare. Em va dir que tenia un fill que adorava les meves cançons i que si li enviava una salutació el faria feliç. Li vaig trucar, el vaig conèixer i em vaig fer absolutament incondicional. I com que l'he adorat des de sempre, a tot arreu on anava el pujava a l'escenari. Però el mèrit és del tot seu.