Mor l'últim dels Panero

Solia dir que sempre havia viscut a l'infern, així que ara a Leopoldo María Panero (Madrid, 1948) -l'últim d'una saga marcada pel maleïdisme i per la ferma voluntat de no deixar descendència- li toca si no el cel sí el descans. El poeta esquizofrènic, el nostre Rimbaud particular, ha mort als 65 anys mentre dormia al psiquiàtric de Las Palmas, on es va recloure voluntàriament en règim obert fa 17 anys, després d'haver viscut uns quants anys més al de Mondragón i anys abans en un de Barcelona. Tots aquests centres els va qualificar com a «llocs infernals», on l'embotien de drogues que frenaven les seves excentricitats. Ell parla d'«atonta-

ment» i de «lent enverinament». Fa un any i mig li van diagnosticar una malaltia crònica. Amb la seva mort es tanca el procés de demolició familiar que es va veure reflectit a les pel·lícules El desencanto, de Jaime Chávarri, i Después de tantos años, de Ricardo Franco, dues tremendes i commovedores radiografies que tracen el destí sense esperança dels tres germans Panero, fills del poeta franquista Leopoldo Panero. Juan Luis, el germà gran, va morir el mes de setembre passat; Michi (Santiago), el més petit, se'n va anar l'any 2004. Al mig de tots dos se situava Leopoldo María, el més genial dels tres, turmentat, imprevisible i brillant. Era fàcil pensar que seria ell precisament el primer de marxar, però no ha estat així.

És molt difícil separar en el poeta la malaltia mental del seu procés creatiu, per al qual va ser alhora un impediment i un esperó. Li van diagnosticar esquizofrènia per primera vegada quan tenia 20 anys, una mica abans havia publicat el seu primer llibre de poemes, de títol proustià, Por el camino de Swan, que li va valer el passaport per convertir-se en el més jove dels Nou Novíssims de Josep Maria Castellet

-una nòmina que també s'ha vist reduïda recentment amb la desaparició la setmana passada d'Ana María Moix, i abans amb la del mateix Castellet-.

Amb un altre dels grans maleïts locals, l'autodestructiu Eduardo Haro Ibars, fill del periodista Eduardo Haro Tecglen, va trencar en aquelles dates la nit canalla madrilenya, drogues incloses (aquella experiència travessa tota la seva trajectòria  però, primordialment, a Heroína y otros poemas). Per això, a tots dos se'ls va aplicar la llei de vagos y maleantes que els va portar a un internament a Carabanchel. Aquella experiència i el seu primer intent de suïcidi van culminar a Así se fundó Carnaby Street (1970), el poemari en què cristal·litzen totes les seves obsessions (el tema de la seva infància amb ressons de Peter Pan, llibre que per cert va traduir) i la seva ferotge i radical experimentació. També és el punt de partida d'uns 50 títols, sense comptar les antologies, que mostren la seva tasca incansable. Encara que en els últims anys, com ha revelat Luis Antonio de Villena, tingués un col·laborador que ordenava el fil dels seus poemes. L'any passat Visor va publicar la seva poesia completa.

ADDICTE A LA COLA / Era un bevedor inveterat de coca-cola, que consumia compulsivament a litres, mentre fumava un cigarret rere un altre  i deixava oblidats, o no, els seus versos en tovallons de paper i paperets arrugats. Sorprenentment, Panero, malgrat les seves continuades reclusions psiquiàtriques, va seguir tenint una activa vida pública en trobades literàries i no defugia les entrevistes, que en molts casos es convertien en enormes i divertides peces de l'absurd, no exemptes de rampells de lucidesa. L'únic requisit per al periodista era portar-li alguns cartrons de tabac. Per al gran públic hi ha les seves intervencions en el programa televisiu Crónicas Marcianas amb Javier Sardà i en el radiofònic La ventana amb Gemma Nierga.

Entre els seus poemes més recordats i populars hi ha el juvenil Deseo de ser piel roja, inspirat en Kafka, i  el commovedor Ma Mère, dedicat a la seva mare Felicidad Blanc, la gran protagonista d'El desencanto, gran inspiradora de sentiments enfrontats, on la dedicatòria ja ho diu tot:  «A la meva desoladora mare, amb l'estranya barreja de compassió i nàusea que només pot experimentar qui coneix la causa, banal i sòrdi­da, potser, de tant, tant desastre».

Notícies relacionades

Les obres de teatre imperdibles del Festival Grec de Barcelona 2025: el millor pla de l’estiu

El Sónar arrenca amb flamenc explorador i house amb pedigrí

Amb la poesia de Leopoldo María Panero també hi ha la seva obra en prosa -que potser no brilla amb la mateixa potència- però en què és possible trastejar amb més claredat el terror cerval i paralitzant que li provocava la mort, tot i que durant anys es va treballar a fons la seva autodestrucció. Un exemple d'aquest temor és el seu últim llibre narratiu Papá, dame la mano que tengo miedo (2007).

Amb la notícia de la seva mort arriba també la del llibre inèdit i testamentari, Rosa enferma, que Huerga & Fierro pensa publicar a la tardor. Són 60 poemes molt foscos en què en un rampell de lucidesa acaba acceptant el final. En un dels poemes diu: «E incluso llegará algún día / Cuando caiga la página / En que nazca el terror de no tener / Ya nada en que babear / De tener ya solo miedo de la vida / Y alegría de morir».