Somriures per a la Nena

Ana María Moix no volia plors ni drama en el seu comiat, però no  va aconseguir eradicar-ho del tot al seu funeral laic, perquè la seva troupe d'amics és nombrosa i fidel i tots la trobaven molt a faltar. Hi havia, entre d'altres, Colita, Ana Becciu, Raimon, Marina Rosell, Frederic Amat, Jorge Herralde, Daniel Vázquez Sallés, Sergi Pàmies, Rosa Vergés, Carme Riera, Elisenda Nadal... La novel·lista i poeta novíssima se n'ha anat prematurament als 66 anys i això sempre produeix un plus de tristesa incontenible.

Però, en fi, els amics d'Ana María que van omplir el tanatori de les Corts es van contenir i van acatar la seva voluntat. Així que quan el senzill taüt de pi va entrar acompanyat dels sons de La niña de la estación de Doña Concha Piquer, emblema de les tristeses de postguerra i fita de l'humorisme macabre, més d'un es va veure obligat a esbossar un somriure. Ho va explicar el Martí, fill de Rosa Sender, companya de l'autora, que aquella era la música que sonava al casset del cotxe, un R-5, anant cap a Calafell quan ella va expressar el desig que fos Eugenio, l'humorista, el qui oficiés el seu funeral. «I les meves cendres, les tireu al vàter i estireu de la cadena», ho va enllestir.

L'última dels tres germans Moix, després de Miguel, el gran que se'n va anar tan jove i l'aclaparador showman Terenci, que la va eclipsar davant d'un públic més popular, va ser evocada per la que és sens dubte la seva amiga més antiga, Maruja Torres, que la va dibuixar -tot i els anys que les separaven- com una mestra sàvia de cultura i de vida que li va descobrir autores com Ana María Matute, Rosa Chacel, Mary McCarthy i, sobretot, Carson McCullers. «Per mi sempre serà com Frankie, el personatge de McCullers, l'adolescent aparentment fràgil».

El professor Luis Izquierdo va reivindicar la seva intel·ligència lectora, la seva veu crítica i la seva capacitat per conversar i discutir, per no deixar-se endur pel corrent «en aquesta època d'oulets». El periodista Juan Cruz la va retratar pacient i sense dramatisme, «opaca la mirada» davant el càncer que la tenallava des de feia uns quants anys, fet que no li impedia disfrutar d'un plat de bacallà amb tomàquet i d'una bona conversa sobre el Barça, l'equip dels seus amors.

Pere Gimferrer, coreligionari en els nou novíssims -els poetes que el també desaparegut Josep Maria Castellet va reunir a la seva antologia- va llegir Yo sé un himno gigante y extraño, una rima de l'adorat Gustavo Adolfo Becquer que va servir d'inspiració a les primeres i balbucejants creacions poètiques de l'autora quan tenia a penes 12 anys.

Totes les Ana Marías possibles es van fer visibles en el comiat. Així es va evocar la benjamina, la Nena de la Gauche Divine que en el seu cas, filla de pencaires, era més gauche i menys divine, a la tímida amb arrencades de fúria que no callava quan ho havia de fer, al referent del pensament feminista, a la còmplice i amiga, la dona generosa, a la degustadora de la chanson francesa que va elogiar Jaime Gil de Biedma -per aquí va sonar Una petite cantante, de Barbara-, a la corresponsal de Rosa Chacel en una correspondència exemplar.

Notícies relacionades

Escola de calor

Diego Ávalos, vicepresident de Continguts de Netflix Espanya: "El públic decideix què és bo i què no amb un clic al ‘play’ o al deixar de veure"

El germà

Una lectura de les memòries de Terenci Moix, per part d'Inés González, última secretària de l'autor, va retre compte de l'especial relació que van mantenir els germans. Terenci recordava com en la infància, imbuït del seu proverbial egoisme, no va dedicar gaire atenció als seus germans fins que l'Ana María es va revelar com una excel·lent còmplice capaç de seguir-loen les seves aventures cinèfiles i degustar amb ell l'última pel·lícula d'aventures en tecnicolor. No en va Terenci havia reconegut molts cops que ella era la que realment «sabia escriure».