Assaborint el llegat de la rumba

El desinterès del melòman espanyol per la rumba causa estupor més enllà de les nostres fronteres. Als col·leccionistes estrangers no els cap al cap que per aquests mons s'estiguin pagant fortunes per vinils d'afrobeat nigerià, cúmbia colombiana, psicodèlia turca i rocksteady jamaicà mentre singles de rumba dels anys 60 crien pols a un euro i mig als nostres mercats. És part de la nostra història. És potser el gènere més vibrant i més explosiu que hagi donat la música espanyola. Però encara que parlem de gravacions de fa tot just mig segle, ja és un llegat en perill d'extinció.

El dissenyador barceloní Txarly Brown, apassionat convers a la fe rumbera, és des de fa una dècada un dels seus activistes més bel·ligerants i vehements. Presideix l'associació Foment de la Rumba Catalana (Forcat), que ahir celebrava a Barcelona una nova edició de la seva anual Diada de la Rumba, i després d'anys de col·leccionisme compulsiu acaba de publicar Achilibook. Biografía gráfica de la rumba en España 1961-1995, un llibre amb centenars i centenars de portades de singles i elapés. El buit documental que pateix la rumba el converteix automàticament en la primera enciclopèdia del gènere.

Tots tenim unes mínimes nocions de rumba: Peret, El Pescaílla, La Terremoto, Los Amaya, Los Chunguitos... Ja, ja, però, ¿havíeu vist edicions poloneses o belgues de singles de Peret? ¿Sabíeu que a més d'El Pescaílla també va existir el Sardineta? ¿I que La Terremoto va actuar en l'Ed Sullivan Show de la televisió nord-americana? ¿I que Los Amaya van gravar versions rumberes d'Ennio Morricone? ¿I que a més de Los Chunguitos hi havia Los Golfos, Los Chorbos, Los Troncos i els Kiyo's?

Achilibook no és un llibre de text, però fullejar-lo permet submergir-se a l'instant en un món tan pròxim com desconegut. Perquè si la rumba entra a la primera per l'oïda, també entra com un llamp per la vista. ¡Quines portades! Sempre a tot color, van recórrer a les llunes i els volants d'elles i a les patilles d'ells; de fotografies en els decorats més falsos i els paratges més coneguts. Però més enllà del desgavell kitsch de tipografies i maquetacions, les portades d'aquests discos ens parlen d'aquella Espanya. Després de la mort de Franco, els escots també van arribar a les portades dels discos i quan va arribar el turisme, els discos també es van disfressar de souvenirs per caçar l'estranger.

Mentre els rumbòlegs segueixen discutint sobre qui va ser el verdader pare de la rumba, Achilibook ens descobreix que als seus inicis el gènere va estar copat per dones: Lola Flores, Argentina Coral, La Camboria, Dolores Vargas... La rumba també va produir discos per al públic infantil i el mercat nadalenc. I fins i tot sense internet, El Príncipe Gitano va conèixer la cúmbia i en va gravar una el 1965. La rumba, de fet, es va fusionar amb el soul (El Luis), el funk-rock (Los Chorbos) i la música disco (Tobago) sense perdre mai el seu aclaparador caràcter autòcton. Es pot fer la volta al món i no trobar res d'igual a Las Grecas. Ah, i tot plegat, llançat principalment per segells independents (Belter, Discophon, Sonoplay, Vergara...) que van portar el gènere per tot el país.

Txarly Brown parla de «segrest cultural» per referir-se a la ceguesa espanyola davant la rumba. Obnubilats per la música anglosaxona, menyspreem aquesta i totes les nostres manifestacions més genuïnes.

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

OBLIT / El desinterès ha estat tan gran que la indústria i els mitjans han mostrat per l'explosió rumbera que bona part del material dels anys 60 i 70 està descatalogat i els màsters són introbables. I no només això, la producció durant aquelles dècades va ser tan fèrtil i desordenada que molts intèrprets són incapaços de recordar quants discos van gravar.

Achilibook es nodreix de rastrejos i troballes, però no és ni pot ser una guia completa. (Tot apunta que això no existirà mai). Més que un espès tractat és un salat toc d'atenció: és urgent documentar i restituir la importància d'una música massa valuosa pròxima en el temps per quedar sepultada en l'oblit. També és una invitació a disfrutar d'un llegat tan fascinant. Això sí, no espereu trobar-ho tot a Spotify o Youtube. En plena era digital, quan pràcticament tot és a un clic, moltes rumbes encara són tresors ocults. Ocults, potser, a la botiga de la cantonada.