L’Iran promet venjança mentre el seu parlament reclama el tancament de l’estret d’Ormuz

Per Ormuz passa el 20% de la producció mundial de cru, i el seu tancament definitiu significaria un increment enorme dels preus del barril i, per tant, de la gasolina arreu del món. 

L’aprovació d’aquesta petició per part del parlament iranià no és final, sinó que la decisió de tancar l’estret, una de les armes que la República Islàmica mantenia sota la màniga davant dels atacs i guerra iniciada per Israel la setmana passada, la pot prendre un sol home: el líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei. 

Es desconeix, però, què farà Khamenei, tancat en un amagatall davant dels més que possibles intents d’assassinat de Tel-Aviv, que ha aconseguit escapçar gairebé per complet la cúpula militar persa.

El parlament, però, no fa res sense l’aprovació de dalt: el text d’aquest diumenge ha sigut, sens dubte, ordenat des de les altes esferes de poder iranià, que també amenacen de treure el país de l’Acord de No Proliferació nuclear. Fer-ho expulsaria de la República Islàmica l’Organització Internacional per a l’Energia Atòmica (AIEA) i assenyalaria, així, que l’Iran no abandona el seu programa nuclear, sinó que aposta amb doblar-lo per evitar un altre atac. 

Israel i els EUA, precisament, asseguren haver llançat aquesta guerra per parar el programa nuclear iranià i evitar que Teheran desenvolupi la seva pròpia bomba atòmica. Si bé sí que han aconseguit retardar els avenços nuclears iranians, les autoritats de Teheran han promès tirar endavant el seu programa. 

Dos països

Des de l’inici dels atacs d’Israel —i, per descomptat, les respostes i bombardejos iranians contra l’Estat hebreu— gairebé 500 persones han mort entre els dos països, tot i que la gran majoria de morts han ocorregut a l’Iran, on milers de perses han abandonat el seu país, i n’han sortit —per terra— a través de les fronteres terrestres de la República Islàmica. La majoria de sortides passen en direcció a Armènia, l’Iraq i, sobretot, Turquia. 

La ciutat fronterera turca de Van s’ha omplert d’iranians que pugnen per aconseguir un bitllet que els allunyi del seu propi país i de la guerra. «Estimo els dos països. Em sento com si els meus pares s’haguessin divorciat. S’odien i es disparen, però jo no vull que s’ataquin entre si», assegura la Sera, una iraniano-nord-americana que just ha pogut sortir de l’Iran en les últimes hores. La dona, de mitjana edat parla en un perfecte accent nord-americà.

Notícies relacionades

Els atacs entre Israel i l’Iran s’intensifiquen després dels bombardejos nord-americans

Fordow, Esfahan i Natanz: així són les tres joies del somni nuclear de l’Iran atacades pels EUA

«Estimo els dos països, com és obvi. He viscut la meitat de la meva vida a l’Iran, i l’altra meitat als EUA. Així que és molt difícil, de veritat. És molt difícil, perquè veig culpa en tots dos. El règim iranià també té una gran part de responsabilitat en el que està passant», diu Sera, que s’encén al parlar:

«Durant 40 anys, l’aiatol·là i els seus seguidors han agafat els diners de la gent i se l’han gastat en aquest programa nuclear ridícul. Han arruïnat el país, s’han gastat tots els diners dels iranians en un programa nuclear que ni volíem i ara... paf. Ja no existeix. Ha sigut bombardejat. ¿I ara què? Això és el que temo més. Aquesta guerra els convertirà en paranoics. Ja veuen espies israelians per tot arreu. El resultat de tot això serà més violència contra la societat, més morts i més repressió. Un dia les bombes callaran, però el règim seguirà... Els iranians els que pagarem per això».