«Gràcies a la polèmica, s'ha vist més la foto del torero»

La fotografia del retorn a les arenes de Juan José Padilla després d'haver perdut un ull en una cornada, que il·lustra la campanya de comunicació del World Press Photo, és seva. Però l'Ajuntament de Barcelona, una ciutat en què les corrides estan prohibides, va vetar la muntera i el vestit de llums d'Ochoa de Olza (Pamplona, 1978) per acompanyar la publicitat de les banderoles del carrer.

-¿Entén que l'Ajuntament descartés la seva fotografia?

-La meva opinió personal és molt poc important quan parlem de coses com el World Press Photo, on hi ha imatges tan increïbles, terribles i humanament impressionants. Quan miro al meu voltant i veig fotografies de guerra i misèria, em sembla que parlar de la fotografia d'un torero és una cosa gairebé anecdòtica. Si comparo el meu treball amb altres de l'exposició, em sembla molt petitó, molt humil i molt discret, i em sorprèn que se n'hagi arribat a parlar tant.

-O sigui, no se sent censurat.

-No és qüestió de si em sento o no censurat. Les fotos són a l'exposició i es poden veure. Gràcies a la polèmica, s'ha vist molt més que d'una altra manera la foto de Padilla.

-¿Com sorgeix la sèrie de retrats?

-Estic realitzant un treball a llarg termini sobre tradicions i ritus espanyols, i la tauromàquia n'és plena. Així que quan vaig saber que Padilla tornava i amb la seva estètica tan determinant, em va semblar que s'havia de veure.

-¿Què pretenia captar? 

-Amb el meu treball pretenc transmetre la realitat del que tinc al davant, intento que sigui una mirada directa. És un reportatge formalment molt clàssic, amb un principi, un nus i un desenllaç. I això és el que m'interessava, narrar una història d'una forma senzilla, visualment interessant i que fos comprensible per al màxim nombre de persones.

-¿Quan va captar la imatge de Padilla col·locant-se la muntera va ser conscient de la seva força? 

-La fotografia és una combinació d'anticipació, coneixement i sort. Sé que el moment de posar-se la muntera és important per als toreros i sé que és potent a nivell visual, així que vaig pensar que podia funcionar com a fotografia, però no m'imaginava que seria la més vista de tota la sèrie i de la qual s'ha parlat més. Sí que la vaig buscar, sabia que Padilla es posa la muntera en un lloc determinat del pati de cavalls i d'una manera determinada, però en aquell moment ni tan sols la vaig revisar. Per a mi és una fotografia que em porta molt bons records però és una fotografia més.

-¿No és la seva preferida del reportatge? 

-No. Però crec que és una foto interessant, un reportatge no és qüestió d'una imatge sinó d'una història, és com triar el pla d'una pel·lícula. Encara que hi hagi una escena que t'agradi molt, és el conjunt el que et dóna el treball, el sentiment. Personalment crec que hi ha fotos que poden explicar millor la història.

-I a Padilla, ¿li ha agradat?

-Li va agradar. La veritat és que amb mi sempre ha sigut molt cordial i m'ha tractat molt bé. A més, em va dir una cosa que em va servir, i em segueix servint, per aprendre. Em va comentar que el que més li agradava de la sèrie de fotografies és que demostraven una cosa que ell sempre havia percebut: que el tractava amb respecte.

Notícies relacionades

La realitat cara a cara

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

-¿Què suposa el premi?

-Una il·lusió molt gran. A nivell laboral representa un copet a l'esquena, que et diguin que ho estàs fent raonablement bé. Però els premis, encara que estan bé, no són més que premis. El que s'ha de fer és seguir treballant i treballar molt.