Sitges, que soni la música

Al hall de l'Hotel Melià de Sitges, centre neuràlgic del festival, hi ha un piano negre que ningú toca però que queda realment bonic com a mobiliari decoratiu. Ahir hi va haver molt tràfec al voltant del piano perquè quedava perfecte per a la sessió de fotos d'Elijah Wood i Eugenio Mira, protagonista i director, respectivament, de la pel·lícula inaugural de la 46a edició del certamen, el thriller de vocació hitchcockiana Grand piano. Un recurs fàcil però efectiu, perquè Wood interpreta a Grand piano el paper d'un atribolat pianista que, durant un concert, rep la inquietant amenaça d'un franctirador (John Cusack): si falla ni que sigui una nota, morirà d'un tret directe al crani. El film, un elaborat artifici operístic, elegant, atrevit i descaradament inversemblant, va ser rebut amb bona nota en la seva posada de llarg a Sitges, encara que sense el desbocat entusiasme que va provocar en la seva presentació mundial al Fantastic Fest d'Austin, Texas, on va arribar a ser qualificat, una mica esbojarradament, com «la millor pel·lícula que no ha rodat mai Brian de Palma».

«Em sembla un elogi una mica vergonyant, però m'agrada», comenta Mira, somrient, en conversa amb aquest diari. El director alacantí (Agnosia) anava d'una banda a l'altra del hall tirat endavant com Groucho Marx, frenètic, presa d'un entusiasme contagiós, conscient d'estar vivint un gran moment: «La pel·lícula està produïda per Adrián Guerra i Rodrigo Cortés, que adoren la generació de cineastes a la qual jo pertanyo, els Borja Cobeaga, J. A. Bayona o Nacho Vigalondo. Quan van voler comptar amb mi per tirar endavant el projecte de Grand piano, et juro que em vaig sentir com quan Steven Spielberg i Kathleen Kennedy dirigien [la productora] Amblin i van trucar a Robert Zemeckis perquè dirigís Retorno al futuro. Bé, salvant les distàncies, és clar», diu entre rialles.

Notícies relacionades

Elijah Wood: «Toco bastant a la pel·lícula, ¡de veritat!»

Tristesa, neu i riallada

PRODUCCIÓ CATALANA / La pel·lícula Grand piano és una producció catalana amb vocació internacional, rodada entre Chicago, Terrassa i Barcelona. La història evocaria un capítol de La hora de Alfred Hitchcock o un conte de Richard Matheson per a La dimensió desconeguda. A partir de la mínima però desassossegant premissa del guió de Damien Chazelle, Mira desplega una opulenta posada en escena plena de vertiginosos moviments de càmera i cops d'efecte musicals que confereixen al relat una aura de divertit excés operístic. «La meva intenció no va ser desafiar la falta de lògica o de versemblança del guió. Vaig veure que no havia de qüestionar la història ni intentar encarrilar-la, sinó deixar-me anar, disfrutar, relaxar-me i donar-hi un to més gran que la vida. Grand piano és una pel·lícula que només pots fer quan ets jove i estàs començant o quan ja estàs de tornada de tot. Com Scorsese va fer amb Shutter Island, en què hi havia un guió ple de forats, però de sobte arriba un director i en fa una coreografia gegant. Jo crec que Grand piano pertany a aquest gènere», explica Mira.

El director s'abraça amb Elijah Wood (tot un fideu)  i, junts, es fan bromes. Es besen, es fan carantoines, es fan un tip de riure en un photocall hilarant. Els dos mesos de treball rodant Grand piano els ha convertit en grans amics. «Ha nascut entre nosaltres una amistat i fraternitat que s'acosta als límits de la meva heterosexualitat. Me'n voldria anar amb ell de creuer com si fóssim dos lords anglesos en una novel·la d'Agatha Christie, prenent te a les cinc de la tarda. L'estimo molt», afirma Mira en to de broma però amb rendida sinceritat. ¿I com va ser treballar amb John Cusack? «Sóc un gran fan seu: la seva fredor, en el bon sentit, a l'hora de treballar, el seu rigor. Només vam estar una setmana junts durant el rodatge, però hi va haver dues nits en què vam sortir per Barcelona i no vam parar de fumar puros havans, beure gintònics i parlar de política americana. Espectacular».