Elijah Wood: «Toco bastant a la pel·lícula, ¡de veritat!»

Quan Elijah Wood va acceptar ser Frodo a El senyor dels anells, és com si tota la seva trajectòria anterior s'esborrés de la memòria col·lectiva. Wood és i serà Frodo Saquet. Però ell sembla intentar fugir del personatge amb pel·lícules fosques, personals, rodades lluny del sistema d'estudis ianqui, com Grand piano i la imminent Open windows, de Nacho Vigalondo.

-¿Per què els joves i moderns directors espanyols graviten cap a vostè? 

-(Riu) ¡No en tinc ni idea! Tot ha sigut bastant orgànic. Des que els vaig conèixer al Fantastic Fest de Texas, sempre hi ha hagut una bona relació. I m'agraden les seves pel·lícules. Em va agradar el guió de Grand piano. Quan ja estàvem acabant el rodatge, em va arribar el d'Open windows, i no vaig poder rebutjar el projecte, que em semblava subjugador.

-L'any passat també va estar a Sitges, en aquella ocasió presentant Maniac, d'un director francès, Franck Khalfoun. ¿No hi ha projectes sucosos al seu país? ¿Sol haver-ne de millors a Europa?

-A Europa no tenen el sistema d'estudis que hi ha a Hollywood. Aquí costa tirar les pel·lícules endavant, però almenys són històries més arriscades, en què el director té llibertat d'acció. Grand piano va ser escrita per un nord-americà, però la direcció em sembla molt europea.

-El cine no és la seva única passió. També és un conegut fan de la música. Sol punxar com a DJ Frodo.

-Exacte.

-¿I per això va voler rodar, en part, Grand piano? ¿Pel context musical?

-No exactament. M'emocionava més que estigués explicada en temps real. Això i també que el meu personatge toqués el piano. Vaig tenir l'oportunitat d'aprendre a tocar el piano de forma creïble en un temps rècord.

-Vostè no pot ser el que toca les parts enrevessades d'aquella peça impossible de tocar sobre la qual gira l'acció. ¿Tan ràpid va aprendre?

-(Riu) No, a veure, és una barreja. Quan se'm veuen la cara i les mans a la vegada, sóc jo qui toca. Si no, és el meu professor. Dit això, toco bastant a la pel·lícula. ¡De veritat!...

-¿Es considera un músic frustrat? 

-No ho crec. Sóc, sobretot, un col·leccionista de discos. De petit vaig començar a aprendre piano, com tots els nens, i ho vaig deixar perquè m'avorria.

-Parli'ns de la sèrie de televisió, Wilfred, que produeix i protagonitza. Pel que sembla s'acabarà la temporada que ve.

-És cert. És una sort tenir aquesta quarta temporada per lligar caps i tancar la història com es mereix. Quatre o cinc temporades, a més, està bé. Jo no hi veia més de cinc. Cap sèrie amb més de cinc s'acaba bé.

-¿Ens pot dir quins són els seus pròxims projectes?

-Tinc una productora, SpectreVision, que es dedicarà al cine de terror i fantàstic. Estem acabant Cooties, amb Rainn Wilson, sobre un estrany virus que afecta nens prepúbers i els converteix en animals sanguinaris. Jo faig d'un professor substitut en lluita contra un exèrcit de nens zombis. També llançarem el western sobre un poble iranià amb vampirs A girl walks home alone at night.

 

Notícies relacionades

Tristesa, neu i riallada

Sitges, que soni la música

-¿Pensa especialitzar-se en el fantastique?

-Per algun motiu estrany, el cine de terror ve cap a mi. I a mi no em molesta, sinó tot al contrari, perquè és aquest univers el que m'interessa.