Margarethe Von Trotta: "S'ha de pensar sense baranes i a soles"

Quan a la veterana Margarethe Von Trotta (Berlín, 1942), la realitzadora d'aquell combatiu Nou Cinema Alemany dels 60, li van proposar fer una pel·lícula sobre la filòsofa alemanya d'origen jueu Hannah Arendt, només va pensar en els contres: complexitat del projecte, la seva pròpia por davant del material, el públic desertant de les sales... «No, per Déu», va clamar. Però es va equivocar. Va trobar un fil per explicar com la filosofia serveix per pensar la vida: es va centrar en el procés a Jerusalem contra el nazi Eichmann del qual

Arendt va ser testimoni. La filòsofa i deixebla de Heidegger el va relatar en un conjunt de reportatges que va publicar aThe New Yorkeri la seva polèmica conclusió, una bomba dialèctica, no va agradar a molts. Incapaç de pensar per si mateix, Eichmann no només va obeir ordres, també va acatar la llei. Naixia el concepte de la banalitat del mal.

-El de Hannah Arendt és un material delicat. ¿Vostè deu haver guanyat en experiència per abordar-lo?

-És veritat, avui la comprenc millor i no només perquè em faltava l'experiència, sinó perquè la gent d'esquerres, entre els quals em comptava, no li perdonàvem a Hannah Arendt que hagués escritLos orígenes del totalitarismoen què equiparava feixisme i comunisme.

-¿Com es pot plasmar el pensament en imatges?

-Bàsicament, aquest era el repte. Vaig voler que l'espectador s'adonés de qui era Eichmann mostrant els documentals originals en blanc i negre del judici.

-Un actor no ho hauria fet millor.

-Era necessari que es pogués veure sense interferències quina classe de persona, o més ben dit, quina classe d'antipersona era.

-Defensar aquestes idees va portar Arendt a ser odiada per molts sionistes, entre ells alguns dels seus amics. Tots l'acusaven de ser una dona altiva, però vostè s'esforça a destacar la seva calidesa.

-Vaig conèixer la que havia sigut la seva amiga i secretària, Lotte Köhler, i em va dir que ella era un geni per a les relacions personals, però que com a filòsofa es va reprimir, va decidir no incorporar els seus sentiments al seu pensament. Estic convençuda que si hagués estat home no li haurien retret la seva suposada arrogància i la seva falta d'empatia.

-Una altra de les patates calentes del film va ser la constatació de la responsabilitat d'alguns jueus a l'Holocaust. ¿Com va ser rebuda la pel·lícula a Israel?

-Tot el que vaig viure allà va ser positiu. Es va poder veure a la Filmoteca de Jerusalem i hem tingut coproducció i subvenció israeliana. Ara bé, quan es va estrenar, dues dones grans se'm van acostar i em van dir que sempre havien odiat Hannah Arendt i que després de veure la pel·lícula, l'odiaven encara més. Sempre hi haurà algú inamovible a qui no puguis convèncer.

-Al cartell de la pel·lícula es diu que les idees d'Arendt van canviar el món. Però la gent, lluny d'un pensament original, segueix deixant-se portar pel grup.

-Aquesta frase és de la distribuïdora, no meva. Jo no crec que les idees (o una pel·lícula) puguin transformar res. Però sí que crec que hauríem de pensar sense baranes i a soles, com feia ella.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

-Potser ara, amenaçats per la crisi i amb tantes incerteses, aquesta idea té futur.

-M'agrada pensar que l'èxit de la meva pel·lícula a França i a Alemanya és un senyal que la gent ha comprès que no s'ha de deixar portar pels polítics, els bancs i els inversors, sinó que han de ser capaços de reflexionar per si mateixos. Poden no aconseguir el que es proposen però és important conèixer quines coses són necessàries.