L'enèsima crisi de la novel·la

La novel·la és un malalt crònic que surt renovat després de cada nova recaiguda. Des de les acaballes del segle XIX que se'n decreta el declivi, de vegades a causa d'una mutació que la fa irreconeixible, altres vegades juntament amb l'anunci del seu òbit imminent. Han abundat metges malastrucs i enterradors melancòlics, però a pesar seu la producció i consum de novel·les ha prosseguit amb indiferència als diagnòstics i dols prematurs. Diran que no és així pel que fa a la novel·la literària, sinó per a la comercial o, clar i català, que no li va tan bé a la bona novel·la com a la dolenta, encara que en general aquesta distinció es doni com a pressuposada i no es deixi ben clar quina és la diferència. En la sevaAutobiografía de papel(Mondadori), que acaba de sortir, Félix de Azúa dóna per descomptat que existeixen novel·listes bons i novel·listes dolents, i el que és menyspreable d'aquests resideix en la seva falta d'ambició (estètica, s'entén), que els limita a manufacturar mercaderies destinades al simple entreteniment, de vegades digne i de vegades no tant. Els bons són els que, considerant la novel·la com a obra d'art, s'obstinen a explorar el territori minat del llenguatge procurant esquivar els camins fresats. Aquesta idea valdria per definir tota creació literària, per exemple la d'Azúa mateix inventant-se un tipus d'autobiografia sense cronologia que es desplega en una prosa meravellosament suculenta.

L'últim dels diagnòstics sobre la malaltia el porta Luis Goytisolo aNaturaleza de la novela, premi Anagrama d'Assaig d'aquest any. L'autor d'Antagoníaresol el llibre com una passejada accelerada per la història de la literatura occidental des d'Homer i la Bíblia per assenyalar amb el dit els diferents afluents que van convergir en la cristal·lització del gènere cap al segle XVI i que després el van anar modificant fins a l'actualitat.

És molt recorregut per tan poques pàgines, però el que importa aquí és menys la marxa que el lloc on condueix el trajecte: la constatació que la novel·la està a les acaballes, que el seu cicle vital arriba a la seva fi. Else-booksli semblen a l'escriptor una esperança (més aviat una moratòria), però la cultura digital anirà arraconant ineluctablement la lectura de llibres -i per tant de novel·les literàries- fins a reduir-la a una activitat de minories. Aniran retrocedint als seus nínxols tant la novel·la bíblica (en què els personatges estan subjectes a un destí opressiu i inapel·lable) com la novel·la evangèlica (en la qual preval la voluntat d'afirmació del protagonista), per dir-ho en els termes de Goytisolo. No em sembla un pronòstic d'endeví. L'encerta Goytisolo quan afirma que ara la literatura ja s'ha convertit en una cosa prescindible, en un article de luxe, perfectament accessori, el consum de la qual, d'altra banda, sol requerir una formació (diguem-ne humanística) que ha estat escombrada dels plans d'estudi a tot Europa. Sense alarmisme, és el que hi ha.

Aquesta cosa dita literatura

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

¿I aleshores, la literatura? La poesia, rebaixada de la més alta expressió humana a efusió egocèntrica o lletra de cançó i confosa la novel·la com a empresa estètica i cognoscitiva amb la manufactura narrativa trivial, hiposòdica i sense medul·la, ¿on queda aquestacrazy little thing called literature(amb permís de Freddie Mercury)?, ¿a què s'anomena avui literatura? Segons el teòric Terry Eagleton aEl acontecimiento de la literatura(Península), a les obres que presenten una o més d'una d'aquestes característiques: ser una obra de ficció, presentar intuïcions significatives sobre l'experiència humana, fer un ús artificiós i/o figuratiu del llenguatge i no tenir utilitat pràctica (a part queden els textos que rebem com a canònics el valor dels quals no qüestionem).

Potser encara falta algun requisit, però només amb aquests ja podríem fer una acceptable tria que permetés separar l'escassa i proteica novel·la literària de la copiosa i previsible narració de consum, perquè no tot és el mateix. La novel·la exigent -i en retrocés- continua encloent un tipus de veritat artística que només ella pot oferir, una representació compartida de l'experiència del món (Azúa), una veritat novel·lesca més encertada que la científica, que no deixa indemne el lector i que és irrefutable (Goytisolo). És de ximples deixar perdre un llegat com aquest.